Mirant la Setmana Santa

Em plant davant la creu de Jesús i meditant, pronunciï unes paraules manllevades al poeta Costa i Llobera : «Déu és aquí, fugiu ombres de vida davant Aquell qui és. Obriu-me el fons d’abatiment sens mida, abismes del no-res». Jesús, home i Déu , conjuntament, és el ser suprem. Tota la resta és objecte contingent que pot ser i no ser i que camina inexorablement cap a l’abisme del no-res a on s’esfondren tots els falsos fonaments. «Dins l’avenc tenebrós de ma baixesa postrat amb sant terror». El terror salvífic és aquell que experimentà Pere davant la divinitat de Jesús, aquella vegada en la pesca miraculosa. Una experiència que puc tenir jo si sé intuir la divina sabiduria d’un Crist penjat a la creu per amor. «Oh abisme sense fi de la grandesa, oh Déu jo vos ador!» Davant Vos, solament puc dir, gemegant: «Gràcies, misericòrdia infinita!». Davant aquesta creu, clavada dins l’entranya de l’univers, caic de genolls per a exclamar amb tota la força de la meva ànima: oh Déu meu, jo vos ador! Sens dubte al peu de la creu hi està present un Dijous Sant immortal, fonamentat pel gest entranyable de l’eucaristia. I, sobretot tot, allà hi neix la primavera eterna que ens ve per la resurrecció de Jesucrist, nostre Senyor. La nostra Pasqua és tot això, desgranat durant tot l’any per les celebracions sagrades de la litúrgia.