Rosa Planas20/03/21 0:00
TW
0

Soren Kierkegaard és un filòsof de gran capacitat crítica. La seva presència en el debat social i cultural es ressent d’una certa indiferència, tot i que el danès va desenvolupar un sisè sentit per a detectar les actituds socials. El libro sobre Adler (Trotta, 2021) constitueix el que va ser el seu darrer text, i tal vegada un dels més lúcids dels que va escriure. El llibre ajuda a comprendre la societat actual, ancorada en comportaments ben antics. El tema gira entorn d’un clergue luterà, Adolph P. Adler , que l’agost de 1845 va ser apartat del sacerdoci i del funcionariat, a causa d’haver declarat tenir una revelació divina. Aquesta declaració provocà l’escàndol de les autoritats i una ràpida reacció per tal d’apartar-lo de les seves funcions. A partir d’aquí Kierkegaard s’interroga sobre la naturalesa dels éssers extraordinaris. Adler que es declarava a si mateix extraordinari, havia d’admetre ser apartat d’allò que és ordinari, i assumir el cost de la seva singularitat. El comú té unes regles que cal acceptar o, en el cas de rebutjar-les, admetre ser apartat de la vida ‘ordinària’ de la societat. Aquest és un dels dilemes que Kierkegaard proposa amb ironia i molta intel·ligència.

Les primeres pàgines del tractat parlen de l’escriptor i de la seva autenticitat. Del qui és genuí i del qui simplement escriu per afalagar el grup que espera veure reproduïdes les seves pròpies premisses. És el que Kierkegaard anomena l’escriptor superficial, que tracta d’un tema com pot tractar-ne un altre, sense constància i simplement seguint l’oportunitat. L’autor afirma que així es promocionen els caps més insignificants i, en conseqüència, creix notablement el nombre d’escriptors. Quant a l’escriptor autèntic, Kierkegaard proposa que, abans d’escriure, s’hauria d’exercitar èticament per no necessitar dels doblers ni del reconeixement públic.

Quant Adler, també escriptor i funcionari, se situà en el costat dels ‘extraordinaris’ se li exigí que abandonés les files de la normalitat, ja que pertanyia al bàndol enemic. La seriositat de la cosa pública no pot admetre el funcionari que surt de la unitat i de la uniformitat, per tant, si la revelació del professor Adler era autèntica, exigia Kierkegaard, calia que s’apartés del seu estatus i que deixés de cobrar de l’estat, per passar a l’altra lliga, la de l’extraordinari, on no havia de viure una vida còmoda, sinó carregar amb les conseqüències i estar disposat a ser crucificat. Aquest era l’altíssim preu de la revelació. En això rau la lliçó del llibre més personal de Kierkegaard, qui també afirmava que, quan més gran és el problema, més opinions provoca, i que és més fàcil criticar Déu, que valorar la redacció d’un infant. Normalment, el tema sobrepassa l’opinió i per això n’hi ha tantes sobre les coses on no es poden definir els límits.