Carles Manera04/01/25 4:00
TW
1

L a noticia no per esperada és menys terrible. La cridada de l’amic Àngel Fernández, tard, a la nit, presagiava el desenllaç: «en Xisco...». Un colpiment directe, immens. Desesperació. Un allau inconnex de records, d’experiències personals, de sentiments enfrontats, s’obren aleshores. Una barreja de sensacions aflora, sense control: ràbia, impotència, dolor, estima profunda, que remeten a fites concretes, a moments precisos, a situacions difícils, viscudes junts, amb companys i companyes del govern, en les què sempre es trobaven sortides, amb resultats incerts. Quantes hores, president, de reunions, d’anàlisis, de discussions, a casa teva i al Consolat, en temps intempestius, amb un nexe comú: les teves preocupacions pel país, per les situacions complicades que vivia la gent. La gent, les famílies: fer el millor possible per facilitar-lis la vida. Això volies. Perquè, president, no sols eres una bona persona; eres un gran polític, malgrat moltes injustes crítiques que patires, malgrat la incomprensió d’alguns que et menystenien. Fores l’arquitecte d’una nova via de col·laboració entre les forces progressistes a Balears, amb pactes que semblaven impossibles, però que quallaren. Un pioner a Espanya, un model que seguiren altres: una «quarta via» insòlita i positiva.

Un llegat amb majúscules. I tu estaves al timó del vaixell, president, el meu president: un socialista de soc-arrel que paties, que ho passaves molt malament quan els contexts eren difícils, i no era tot just per les conseqüències polítiques. Sofries pel que podia sofrir la població. Donam fe de les teves tristeses, tancaments en tu mateix, silent, corprès, fumant compulsivament, llegint informes, documents, mentre comentaves que havíem de fer el possible per encarar un sotrac econòmic, una desfeta social. «No podem deixar la gent...». Quantes coses teves, bones, honestes, exponents d’una bonhomia no impostada, sincera, s’han desconegut, president. Com no estimar-te!

Sempre al peu del canó, president, el meu president; sempre al costat de la gent: proper, rialler, educat, fins i tot amb els que no ho eren amb tu. Respectuós. Sense davallar al fang que massa sovint, per desgràcia, sovinteja en el món polític. Constantment retocant discursos, declaracions que s’havien de fer, per tractar de ser precís i digne del teu càrrec, per, com deies «aguantar-te a tu mateix», perquè massa vegades alguns altres no eren aguantadors. No fa molt comentàrem el teu darrer article a Ultima Hora; no fa res que ens felicitarem les festes de Nadal, president, el meu president, com podem pensar en no veure’ns a Algaida per berenar plegats, per parlar de l’entorn, per analitzar la política que tant t’apassionava, per fer una rialla. On anirà tot aquest temps que es perdrà, aquestes coses lleugeres, domèstiques, com les trobades dels dissabtes dematí a Cal Dimoni, amb l’Àngel, tractant de viure intensament la situació. Com agrair-te l’haver treballat al teu costat! El teu exemple d’home sencer, d’una sola peça, íntegre, resta amb nosaltres per sempre més. President, el meu president!