El 1235 Guillem de Montgrí i altres nobles conqueriren Eivissa i Formentera, en nom del mateix Jaume I. Aquest morí el 1276, i en el seu testament dividí la Corona catalano-aragonesa entre dos fills: donava al seu fill Jaume (II de Mallorca) el regne de Mallorca (aleshores les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera), els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller, mentre que Pere (dit el Gran) seria sobirà de la resta de la Corona.
El regne de Mallorca creat per Jaume I va tenir una monarquia dita privativa de la mort de Jaume I fins a la reincorporació definitiva dels territoris segregats a la Corona catalano-aragonesa, el 1343, llevat del període comprès entre 1285 i 1295 en què els dominis de Jaume II foren confiscats pel seu germà i reincorporats a la confederació. El 1279 Jaume II havia estat obligat a declarar-se vassall del seu germà Pere i a donar-li ajuda en cas necessari. Però l’ajuda la donà Jaume II al rei de França, en guerra contra la Corona catalano-aragonesa, per la qual cosa Pere li confiscà el regne i els territoris nord-catalans el 1285. Dos anys després, Alfons el Liberal conquerí Menorca, que s’incorporà a la dita Corona, fins que el 1295 passà a domini de Jaume II de Mallorca, juntament amb Mallorca i les Pitiüses. El regne privatiu representa un lapse de 57 anys, però en realitat durant 54 anys d’aquests 57 (1279-1285 i 1295-1343) el rei de Mallorca fou vassall del de la corona catalano-aragonesa. Jaume II només va ser rei plenament sobirà durant tres anys i els altres (Sanç i Jaume III) no ho foren mai.
La visió amb ulls actuals i la incomprensió de la naturalesa del feudalisme fan que ara molts vagin dient i repetint que la Catalunya del Nord (els comtats del Rosselló i de la Cerdanya) feien part del regne de Mallorca, que tenia per capital Perpinyà. És completament fals. El regne de Mallorca en un sentit estricte era l’illa de Mallorca, regit per unes institucions (els jurats i el Gran i General Consell) que tenien jurisdicció només sobre l’illa. La capital, naturalment, era la ciutat de Mallorca, ara Palma. I en un sentit més ampli el regne eren les Illes, territori de sobirania del rei, cada una amb els seus òrgans de govern propis, les seves universitats generals. El rei de Mallorca era també sobirà —amb la limitació que hem vist en el paràgraf precedent— dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, però això no vol dir que aquests pertanguessin al regne de Mallorca. Simplement eren entitats polítiques que compartien sobirà. De la mateixa manera que dins la Corona catalano-aragonesa, Aragó, el Principat de Catalunya i el regne de València compartien el sobirà, tot essent entitats polítiques diferents. Cap d’elles no formava part d’una altra. La titulació dels reis en els documents ho deixa ben clar: en el cas que ens ocupa, rei de Mallorca i comte del Rosselló i la Cerdanya. És per això que la historiografia actual usa l’expressió Corona de Mallorca, paral·lel al de Corona d’Aragó, per a designar el conjunt de dominis dels denominats reis privatius.
Els habitants de les Illes d’aquella època inicial, la gran majoria fills o néts de catalans i que es consideraven tan catalans com els del continent, veien les disputes entre els germans o cosins de les cases reials com un conflicte familiar i els era força indiferent si regnava un o un altre. Quan Pere el Gran i Alfons el Liberal ocuparen Mallorca i incorporaren el regne i els comtats nord-catalans a la Corona catalano-aragonesa (1285), els mallorquins no hi oposaren gens de resistència. Igual que quan Pere el Cerimoniós reincorporà la Corona de Mallorca a la d’Aragó (1343), després de la qual cosa el regne de Mallorca continuà governant-se amb les mateixes institucions, franqueses i privilegis que tenia durant el període «independent». Institucionalment el regne de Mallorca és el mateix durant la curta etapa dels reis privatius com durant els segles d’integració dins la Corona catalano-aragonesa. En aquest sentit tan independent fou el regne de Mallorca amb els reis privatius com amb els altres reis de Mallorca, que també ho eren d’Aragó, de València i del Principat. La independència del regne fou liquidada el 1715. Malgrat que es parla de monarquia pròpia, per als illencs tan pròpia era la monarquia de Jaume I, de Pere el Cerimoniós o d’Alfons el Magnànim, com la dels anomenats reis privatius. Aquests s’estimaren més viure a Perpinyà que a Mallorca, i als mallorquins els era igual tenir un rei que vivia a Barcelona o un que vivia a Perpinyà —i que venia a Mallorca a passar les vacances—, perquè tots se sentien de la mateixa nació catalana.
Aquell regne de reis privatius va viure una etapa de prosperitat, certament, però no pel fet de tenir un rei privatiu sinó de la conjuntura econòmica. El mateix hauria passat si el rei hagués estat Pere el Gran o si Jaume II fos rei de tota la Corona catalano-aragonesa.
Aquell regne de Mallorca amb reis privatius ha estat i és explotat per una ideologia que combina un regionalisme banal amb l’anticatalanisme, cobertores, un i l’altre, d’un espanyolisme que no té res de banal. Una ideologia que promou i aprofita tots els tòpics: el regne «independent», els malvats «catalans» que usurparen el tron legítim dels monarques «mallorquins», la batalla de Llucmajor, el dissortat Jaume III, la repressió dels seus fidels, etc. És significatiu que una coneguda entitat que promou el gonellisme es digui Fundació Jaume III. I no és atzarós que en ple franquisme, quan s’obrí una de les vies més importants del centre històric de Palma, aquesta fou batejada amb el nom del «rei màrtir», i fins i tot un grup de carrers del voltant reberen el nom de fidels del dissortat, que corregueren la mateixa sort que ell.
Amb tot, no sempre la utilització del regne privatiu ha estat feta per l’anticatalanisme i l’espanyolisme. Quan el 1997 Maria Antònia Munar, que no era ni anticatalanista ni espanyolista, instituí la Diada de Mallorca del 12 de setembre —amb el pretext de commemorar el jurament per Jaume II dels privilegis i franqueses del regne, concedits per Jaume I—, utilitzà tota la parafernàlia de la «monarquia mallorquina» per a «fer país» a la seva manera i per a donar protagonisme a la institució que presidia, el Consell de Mallorca. Abans Munar ja havia promogut una bandera de Mallorca falsament atribuïda al mític regne «independent». Aquella diada no arrelà en el sentiment popular i es mantingué com un acte fred i oficialesc. Mentrestant, els mallorquins més lleials a la seva identitat no conceberen altra Diada de Mallorca que la del 31 de desembre, lligada a la multisecular Festa de l’Estendard i al nostre naixement com a poble. Ara, 26 anys més tard, i després d’un temps en què la Diada oficial havia passat al 31 de desembre, la diada setembrina ha esdevingut una bandera que serà com més va més connotada. Dues maneres de concebre Mallorca i dos projectes polítics diferents cerquen orígens i arrels per a justificar-se. Uns veuen els orígens i les arrels on realment són, en la conquesta del 31 de desembre. Altres els cerquen en mites alternatius i opacs. Aquests darrers són els qui ara arraconen la llengua que ens fa ser el que som, i, en el cas dels extrems, els qui ens volen liquidar com a poble.
Profesor jubilado de la Universitat de les Illes Balears.
16 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
3 de 3 En ningún momento figura el reino de Cataluña, haciendo alusión al Reino de Aragón y los Condados catalanes integrados dentro de la Corona de Aragón, si bien solo cinco años más tarde, en 1291, en la renovación de estos privilegios, ya se habla de «Reinos de Aragón, Valencia y CONDADO de Barcelona» Tras la muerte de Ramón Berenguer IV en 1162, Petronila abdicó en Alfonso II el Reino de Aragón y el Condado de Barcelona en documento fechado el 18 de junio de 1164 ("Actum est hoc in Barchinona XIIII kalendas julii anno Dominice incarnationis M C LXIIII."). Alfonso II, fue el primer rey de Aragón que a su vez fue conde de Barcelona, títulos que heredarán a partir de entonces todos los reyes de la Corona de Aragón. Por otra parte, el título de conde de Barcelona continuó ligado al titular de la corona española. Juan de Borbón lo utilizó preferentemente como titular de la Casa de Borbón y continuó usándolo hasta su muerte tras haber abdicado a sus derechos dinásticos en favor de su hijo Juan Carlos I, revirtiendo entonces a la corona. Actualmente es uno de los títulos del rey Felipe VI. Espero no descubrir que le adoctrinaron con una historia, geografía y gramáticas partidistas y usted ya sabe hacia que lado han derivado y mentido sobre la grandiosidad de Cataluña. Como con el olvidado 'milenario' de Cataluña, cuando en 1988 el Ex Presidente de la Generalidad de Cataluña Jordi Pujol i Soley y sus historiadores de cámara inventaron el milenario nacional de Cataluña. Seis lustros después, el separatismo ya ha olvidado la falsa efemérides.
2 de 3: Durante 5 años (1286-1291) el Privilegio de anexión de Mallorca a la Corona de Aragón de 1286, aparece la expresión «regno, dominio et corona Aragonum et Catalonie» (Reino, dominio y corona de Aragón y Cataluña”. Hasta aquí es lo que ha provocado una subida de las ínfulas catalanistas, “la corona de Aragón y Cataluña”. El añadido de Cataluña a la corona de Aragón fue debido a que en 1137 el rey de Aragón Ramiro II el Monje pactó los esponsales de su hija Petronila con Ramón Berenguer IV de Barcelona. Ramón Berenguer pacta con el rey aragonés Ramiro: "Y yo el rey Ramiro sea rey, señor y padre en mi reino de Aragón y en todos TUS CONDADOS mientras me plazca, entregando a la Corona de Aragón todos sus dominios como "dominador" o princeps para ejercer la potestas real”. Pero NO cedió ni el título de Rey ni la dignidad ni el apellido o linaje. Se especificaba que si muriese la reina Petronila antes que Berenguer, el reino NO quedaría en manos del conde hasta después de la muerte de Ramiro. Por lo cual el conde CEDIÓ sus territorios a la corona de Aragón y solo sirvió para generar la descendencia surgida de sus esponsales de doña Petronila con Ramón Berenguer IV, que se celebraron en Lérida (aún territorio aragonés), en el mes de agosto de 1150, al alcanzar la reina la edad requerida por el Derecho Canónico para poder consumar el matrimonio, catorce años, mientras el conde contaba con 34.
CONFEDERACIÓN CATALANO ARAGONESA? 😂😂😂😂😂😂😂
"als mallorquins els era igual tenir un rei que vivia a Barcelona o un que vivia a Perpinyà —i que venia a Mallorca a passar les vacances—, perquè tots se sentien de la mateixa nació catalana" més clar l'aigua.
Kataloooonian katalooonian über aaalles🎵🎶
Catalano aragonesa ? Pero que invents son aquests???
Principat de Catalunya? Ja no sabeu que inventar. Venga mentides
He llegit fins a "Corona catalano-aragonesa". Puj per mirar qui es l'autor de s'article i me trob s'ultracatalanista Biel Bibiloni. No fa falta seguir, pura demagògia catalanista invasora.
Vaja.... amb en Bibiloni , nascut a Portol, Mallorca, España, classic adoctrinant de UIB en es catalanisme que interpreten i camvien s' història com lis comve, simpatitzants de ERC... etc,.... deixau-mos en pau en es Mallorquins que mos sentim també secundariament espanyols.... au ....anau a porgar fum. Anau- vos a sa vostra Catalunya lliure ..... i allà podeu dir que Cristobal Colon era català i lo que punyetes vos vengui en gana.... Adeu Siau.....😚
Artículo infumable desde el principio. Nunca existió ninguna "confederación" de territorios pues eran propiedad del rey. De hecho, cuando Pedro IV le quitó el reino a Jaime III lo incorporó a su patrimonio personal y no ni a Cataluña ni a Aragón. En segundo lugar, el concepto de corona"catalano-aragonesa" és más falso que Judas y es una soflama del hiper nacionalismo catalanista. En tercer lugar, el reino de Mallorca SÍ que fue independiente. Supongo UE el autor de este texto no se ha leído en su vida el testamento (al que pela en ocasiones) de Jaime I, que es muy claro al respecto. Por otra parte, mezcla sin ton ni son periodos históricos para intentar sustentar sus creencias, lo cual es contrario a la ciencia, pero muy cercano a la política y sus intereses. En fin, podría seguir, pero este espacio no da para mucho más. El reino de Mallorca fue reino independiente con Jaime III de Mallorca, quien se vió forzado por las armas de su hermano Pedro a firmar el tratado de Perpiñán por el cual se debió de declarar vasallo de su hermano Pedro, rey de Aragón, Valencia y conde de Barcelona.