Pregón de la XXXI Fira del Llibre

Palma |

Valorar:

Benvolgut públic, benvolguts llibreters i llibreteres, benvolguts càrrecs i càrregues electes democràticament en unes eleccions legítimes,

(Aquest pregó és en català, qui no m'entengui, per favor, que aixequi la mà i li traduiré amablement al balear o al lapao)

La pregunta que em faig és perquè ens dedicam a la cultura els qui ens hi dedicam? Per part meva –i no és una pregunta gaire fàcil de contestar per això de que quasi mai ens demanem perquè feim el què feim i simplement ho feim– he arribat a la conclusió que sóc el que sóc per tots els coneixements que d'altres (sabent-ho i sense saber-ho) han compartit amb mi o han deixat palesos perquè jo en pugui gaudir. Un creix a partir del que han crescut els altres i no hi ha un altre camí. Tots som una prolongació del que altres han aconseguit, del que la societat en conjunt ha assimilat i ha convertit en norma o concepte. Fins i tot, els grans genis, aquells que rebenten paradigmes, no són tan genials i innovadors en aquest aspecte: només són persones que han sabut expressar el que l'inconscient col·lectiu latent ja feia anys que havia assimilat per poder ser entès i integrat (bé, ara que ho pens, segurament és això ser un geni...). Però res, tornant al meu discurs d'expert, perquè heu de saber que si algú us parla des d'una posició privilegiada i preferent com la que jo ara mateix ocup, sempre sap del que parla i el que diu s'ha de considerar "la veritat" (és una llei no escrita que vaig aprendre dels mítings...).

Ningú es pot deslligar d'això, del fet comunicatiu. Som això, la conseqüència del pensament compartit. I això és la cultura. És a dir, que la societat, la humanitat, en el fons no són res més que l'evolució de la mateixa cultura. Ja sé que tot això pot sonar a cosa molt banal, sabuda i comentada, però a mi em segueix sorprenent cada vegada que hi pens. Ho trob fascinant. No hi ha res original, tots som només el que la cultura ens permet ser, tots som fills o defectes de la comunicació, del pensament i del llenguatge.

I ara què? Idò que quan hi pens sé de ben cert que dedicar-me a la tasca cultural és la millor de totes les opcions a les quals em podria dedicar. No sabria dir que hi ha més gran o satisfactori, que mirar de fer un esforç per ajudar a que el nostre coneixement col·lectiu augmenti, que avancem junts com a éssers conscients; o per dir el tòpic, per aportar el meu granet d'arena a la creació de més possibles ponts pel pensament i la comunicació.

Sempre que tenc alguna de les meves desenravenades serioses amb el món cultural –un gran tema aquest, el deixaré pel pregó del l'any que ve– intent tornar a aquest tipus de pensament i em retorna a mi mateix a un sentiment de certesa i pertinença molt assossegador.

I aquesta certesa i aquesta pertinença són meves, només meves, no seran mai les de ningú altre. Aquí és on volia anar: la cultura és el fet col·lectiu, la xerrada del poble. Però les experiències dels que la feim són úniques, personalíssimes i intransferibles, i això, per a mi, és el més important. La pel·lícula que jo vegi mai no serà la pel·lícula que vegis tu. Així com jo entengui una obra de teatre, mai no serà així com entenguis tu la mateixa obra de teatre. Com m'emocioni o no mirant un quadre no serà mai com t'emocionis tu (o no) mirant el mateix quadre. I aquesta riquesa és magnànima. La cultura és el que ens comparteix, els filtres que usem col·lectivament per parlar del que hem experimentat.

Bé, però hauria de començar a parlar de llibres, que crec que som a la inauguració d'una Fira. Idò amb els llibres passa exactament igual: cada lector fa un llibre, fa el llibre que llegeix. L'autora o l'autor d'un llibre no n'és l'autora o l'autor, només n'és el pont, la possibilitat, però el llibre sempre el fa aquell que el llegeix. Aquell llibre no era res fins que aquell lector en concret l'ha llegit. Fins i tot qui l'escriu no troba el llibre fins que el llegeix, ja que la diferència entre el que pensam –la idea, l'experiència– i el que podem comunicar –el llenguatge, la cultura– és tan gran que arriben a ser dues coses completament diferents.

A vegades oblidam la importància del lector en aquest sentit. El lector no és només consumidor de cultura, n'és generador, i els que ens dedicam a donar formats a la cultura ho hem de tenir ben present i hem de ser capaços de llevar-nos d' enmig, d'allunyar-nos del fet creatiu, per concedir aquesta important llibertat creadora al lector, i així enriquir-nos tots en aquest procés (no, encara no xerr de doblers).

Els que ens dedicam a la cultura no som l'origen de res, més aviat som proporcionadors, cosa que no deixa de ser una figura molt important. Si retornam la responsabilitat creadora als nostres lectors estam creant cultura de veres, no militància de gent que ens compra llibres. Ningú necessita que li diguin com ha de créixer o què ha de trobar en un llibre i, tanmateix, per molt que ho facem, cada lector adquirirà els coneixements i experiències que bonament pugui o vulgui, i aquí nosaltres ja no hi tenim res a fer.

Així doncs, el coneixement és universal i la cultura és universal, ningú no n'és propietari, perquè la construïm entre tots. Cada un de nosaltres és creador per ell mateix. I si el coneixement i la cultura són universals, què passa amb l'accés a la cultura? També ha de ser universal? Senyors i senyores de la indústria cultural, no em satanitzin encara, encara no he dit la paraula "gratuït", a més nosaltres, la nostra editorial, som els primers que cobram pels nostres llibres.

Però la pregunta és clara: com podem cobrar per un coneixement encara per fer i que és de tots? Sí, està clar que passar una creació escrita a un format –que en aquest cas seria el paper o l'eBook–, els materials emprats, la maquinària que s'utilitza i tota la feina que hi ha darrera un llibre, tenen el seu cost monetari; però el que no pot ser és que la normalitat sigui que els preus dels llibres (i de moltes altres activitats culturals) siguin tan cars que moltes vegades siguin inaccessibles pel públic.

S'ha de fer un clar esforç per mirar de popularitzar els preus i fer més accessible la cultura formatada a aquells que en seran els seus creadors. Fins i tot, fent una mica de ciència-ficció-política, m'atreviria a dir que sí, que en un futur proper l'accés a la cultura hauria d'arribar a ser universal i gratuït. S'hauria de nacionalitzar, canviar les formes d'intercanvi a través de les quals s'arriba a poder consumir cultura formatada. A mi aquesta qüestió em resulta tant o més necessària, de cara a tenir una societat més sana, com la nacionalització de l'energia i de la banca i que, en una altra possibilitat sistèmica –que n'hi ha- podrien acompanyar a les seves germanes universalitzades (a punt de defallir, pobretes) educació i sanitat.

Senyores i senyors, la nostra cultura és molt petita (i més que la volen empetitir). Depèn de tots nosaltres no caure en el victimisme i en la condescendència a la que moltes vegades ens abocam. Tenim molt bons lectors, oients i espectadors, autors en definitiva, com vostès mateixos; només hem de procurar fer les coses més fàcils perquè puguem seguir creant i seguir consolidant aquesta vivència compartida que ens diu el que som.

Senyores i senyors, moltes gràcies, follin en silenci, llegeixin i creïn.

Comentar

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.