El treball de Berlin acaba per estendre aquesta percepció primerenca envers altres possibilitats: l’economia i la política. L’eriçó encarnaria la visió estratègica, el propòsit final, l’objectiu a copsar, però sense considerar les fases intermèdies que es troben per a obtenir dit final. És, com deia Arquíloc, «saber només una cosa gran». El guineu, per la seva banda, és sinuós, conscient de les dificultats per arribar al que vol, coneixedor de múltiples viaranys que són reals i problemàtics; però que això el pot impedir concloure un objectiu més precís, més ambiciós. És, seguint Arquíloc, «saber moltes coses». El primer mamífer és l’estratègia; el segon, la tàctica.
Rumiant en tot això, no es poden descartar als agents econòmics, socials i polítics de Balears plantejaments que responen als eriçons, junt a d’altres que sintonitzen més bé amb les guineus. La idea estratègica de canviar el model de creixement econòmic és clau: molts col·lectius ho demanen de forma expeditiva, amb resultats que s’haurien de veure en poc temps, sense dilacions, atenent els forts impactes ecològics i socials que suposa el model actual; altres grups creuen que no cal baratar res, que l’objectiu és prou clar, car el model present proporciona benestar al conjunt de la població. Aquest telegrama marca, de forma simple, la conducta dels que tenen molt palès el propòsit final, tot i que no sempre són suficientment conscients del que infereix arribar-hi. Estam davant els eriçons. Però, per altra banda, hom pot assenyalar que hi ha també grups de tota mena que defensen les actituds més tàctiques, el dia a dia, el procés més present, sense adoptar mesures que permetin visionar cap a on es vol anar més enllà de declaracions retòriques i buides de contingut. Aquests col·lectius es refugien en la gestió quotidiana i les seves innegables dificultats: veuen llunyà o difícil d’assolir l’objectiu estratègic, i el seu pragmatisme els fa esperonar allò que és immediat, directe, sense embuts. És la conducta de les guineus.
Simple, diran alguns. Però, amb totes les prevencions que es vulguin, la caricatura és efectiva per a entendre dues maneres per a enfrontar-se al problema de la necessitat de repensar el model de creixement de les Illes Balears. Urgeix, al nostre entendre, la visió estratègica de l’eriçó; però és cabdal que es tinguin en compte els plantejaments de la guineu.
2. Una pandèmia que no altera la visió immediata del món
La pandèmia, ens deien, ens faria canviar. El temps iniciat el març de 2020 generà un sentiment molt concret en el conjunt de la població, i a l’interior de les institucions: la idea de la vulnerabilitat, de la fragilitat. La noció de cooperació. La sensació que no ens trobàvem en cap univers sòlid i impertorbable, sinó més aviat en unes coordenades líquides, excessivament flexibles i inestables, presidides pel principi físic de la incertesa. D’alguna forma, la por al futur. Des de l’esfera econòmica, els analistes comprovaren que el PIB retrocedia de manera galopant, i que les taxes de creixement, que poques setmanes abans semblaven ja recuperades i amb una tendència alcista, esdevenien negatives. Això afectava les economies de tot el planeta, amb especial incidència a aquelles consagrades als serveis i, de manera força especial, al turisme de masses.
Les mesures de política econòmica per part de la Unió Europea en política fiscal, i del Banc Central Europeu en la vessant monetària, contribuïren a apaivagar el fortíssim cop. De fet, els vells receptaris neoliberals foren reemplaçats per un neo-keynesianisme de nova planta. Expansió inversora i liquiditat màxima foren les dues columnes vertebrals d’actuació immediata, directa, sense concessions a reprendre els catecismes que protagonitzaren les mesures de la Gran Recessió, amb resultats calamitosos entre 2010 i 2014.
En el cas de les Illes Balears, les veus de diferent signe ideològic esperonaven la urgència en repensar el model de creixement, des d’uns eixos específics:
• Evitar tancaments empresarials,
• Blindar contractes laborals per tal d’arraconar l’avenç de la desocupació,
• Encarar un procés de diversificació econòmica,
• Activar de bell nou, quan les circumstàncies sanitàries ho permetessin, els mercats turístics.
El seny semblava emergir. Agents socials i econòmics, junt a administracions públiques, parlaven de cooperacions publicoprivades, de sacrificis compartits, de necessitats en escorcollar altres possibilitats de creixement econòmic que eludissin la dependència total i absoluta dels avatars de les demandes exteriors de serveis turístics. Aleshores:
1. Tothom girà la vista envers el sector públic. Fins i tot, els més ferms defensors d’una economia de mercat no intervinguda posaren esments especials en traslladar tota la gran responsabilitat a les polítiques inversores de les administracions, sense considerar ni els increments del deute públic ni, per suposat, d’un dèficit públic que es llegia com a totalment peremptori per a superar la situació.
2. La tesi sobre la diversificació de l’economia de les Illes es formulà de manera descriptiva, fruit de la por a què els anys de pandèmia es dilatessin i que, per tant, les possibilitats de revifar el sector turístic podien ser més ajustades.
3. Les informacions sobre les conseqüències del canvi climàtic, impossibles ja d’amagar, feren que la pàtina de la sostenibilitat impregnés molts discursos empresarials i de les administracions.
3. Foucault a l’economia balear
Ara bé, a partir del 2021 i, sobretot, des del 2022, amb resultats econòmics molt positius quant a l’evolució del PIB i el mercat laboral, les coses semblen tornar al seu punt de partida. La llei del pèndul bascula, de bell nou, envers la mitologia de l’expansió, de sumar i acumular quantitats: de turistes, de pernoctacions, de diners. En efecte, l’obsessió per a recuperar visitants, pernoctacions i estades generals turístiques predomina per sobre d’altres consideracions. La immediatesa guanya al pensament estratègic, malgrat les administracions públiques de les Illes tenen abundant documentació al respecte, sustentada sobre el coneixement científic de la UIB, el CSIC, el CES o l’Institut Oceanogràfic (un poliedre de coneixement de caire estrictament públic). Ningú pot argüir ignorància en aquest respecte.
La dicotomia és ben present. El dilema entre creixement econòmic -una tipologia, com assenyalàvem, de creixement expansiu- i externalitats ecològiques es fa ben tangible. Mentrestant, la característica que sembla definir els recents mesos es vincula a la massificació turística, la congestió dels espais, el consum de recursos no renovables, l’embranzida demogràfica en definitiva. Ara bé, tots els col·lectius -o bona part- tenen un punt fosc: no aporten més solucions que les retòriques, amarades d’algunes mesures amb aplicacions que no es concreten a bastament.
4. Coda final
Canviar una pauta de creixement té costos de transició. Saber quins poden ser i com es finançaran dits costos és una primera derivada; però també:
• El fort creixement demogràfic és imputable a l’efecte crida de l’activitat turística. Però existeix una població local, censada, al marge de la turística, que va augmentant de mica en mica. Els turistes saturen; però els illencs també, amb les seves pautes de consum.
• Les administracions hauran de reformular les seves polítiques d’assignacions de recursos, si finalment creuen en tot el que hom exposa. Probablement, es tractarà de reconduir partides pressupostàries, actuar més coordinadament, i pensar, per això, en clau més estratègica que tàctica.
En definitiva, a l’economia balear s’està dirimint la necessitat d’una planificació estratègica, amb col·laboració publicoprivada, que no eludeixi la tàctica intermèdia, que requerirà, al seu torn, de processos negociadors. Eriçons i guineus, conjuntament.l
