Vull moure el cul a ple

Vivim en un país de cínics, de gata maules, de Bernardas Albas. Dissabte dia 15 de maig, un percentatge significatiu de persones varen veure el festival d’Eurovisión 2022. Jo també ho vaig fer, of course. Fins i tot, me vaig empapussar les votacions. És el més entretingut del certamen, sens dubte. Tanmateix, he escrit l’article per poder contar un episodi que me va causar una profunda emoció. Quan Laura Pausini, la presentadora del festival, anuncià l’actuació de l’estrella de la cançó italiana, guanyadora de l’edició de 1964, Gigliola Cinquetti, gairebé me vaig posar a plorar. Non ho l’età forma part de la meva discoteca vital. A la meva mare li encantava la Cinquetti. Entre la seva col·leció de singles, els vells vinils de 45 revolucions per minut, n’hi ha un de na Gigliola. Va gravar en espanyol el Non ho l’età. La primera de les 4 cançons del single es titulà No tiene edad. Quan era una nina, sa mamà me deixava utilitzar el seu tocadisc. Me sabia de memòria la cançó de na Gigliola, de tantes vegades com la vaig reproduir. I jo la cantava tan fort com podia, amb la veu de pito que tenia, «No tengo edad, no tengo edad para amarte y no está bien que vayamos juntos los dos…» Ui, na Gigliola, ella que la cantava amb un fil de veu. Me va emocionar moltíssim veure a Gigliola Cinquetti cantar Non ho l’età en directe.