Josep Pla i la feina

En totes les vides –en totes les vides interessants, no rutinàriament vegetatives, vull dir–, hi ha un o dos moments en què tot és a punt de descarrilar, en què tot el que has fet i has estat sembla que és a punt de deixar de tenir sentit, en què et sents ressec, existencialment desubicat, més o menys absurd, buit d’esperances i ple de por. A Josep Pla, aquest moment de quasi descarrilament, tal com explica el professor Xavier Pla a la magnífica biografia que li ha dedicat (Un cor furtiu, a Destino), li va sobrevenir al final de la Guerra Civil, a començaments dels anys 40. Pla, catalanista de pedra picada, havia donat suport a Franco perquè els desordres i les convulsions de la República l’havien espantat i perquè els de la FAI l’havien volgut matar. Una cosa similar li havia passat a Joan Estelrich i a tants altres catalanistes de la Lliga Regionalista. Estelrich, als seus Dietaris (Quaderns Crema), és qui millor va expressar les contradiccions i les ambivalències d’aquells homes que el 1936 es varen trobar atrapats «entre dos extremismes igualment nefastos». Diu Estelrich que «com a català» desitja «el triomf del Govern i com a espanyol el dels sublevats». A la fi, la majoria d’ells donaren suport als sublevats i no cal dir que la jugada els va sortir fatal: el franquisme no només no va posar ordre sinó que ho va desordenar tot cruelment, i a més va anar a matar contra la cultura i la llengua catalanes, que Pla i Estelrich tant havien defensat i tant estimaven. Però el que m’interessa, aquí, és la manera tan diferent com Pla i Estelrich es reubicaren als 40. Estelrich, un tipus dispers, de grans ambicions que no es concretaren gairebé mai, poc avesat a la producció literària i intel·lectual regular, es va abandonar a una mena de conformisme hedonista i fatalista cada vegada més estèril. En canvi, Pla es va consagrar a la feina i va començar a escriure com un boig, amb el doble objectiu de convertir-se en el més gran escriptor de la història de la literatura catalana i de construir un sòlid i poderós mur de llibres en català contra les polítiques etnocides i castellanistes del dictador Franco. I això és, justament, el que el va salvar: la feina. Perquè la feina és l’únic que pot salvar un escriptor. I fer feina, en el cas de la literatura, no vol dir anar predicant pels llocs, ni remenant el cul amunt i avall, sinó tancar-te tot sol en una habitació i escriure, escriure, escriure.