Josep M. LlauradóPalma11/04/24 0:30
TW
1

El 30è Congrés anual de la gent de McDonald’s a Barcelona, 15.000 empleats de totes les categories, ha fet de Barcelona, de dilluns a dijous més la prèvia i el retruc de la notícia, la capital mundial del menjar ràpid (això dit suau, perquè d’altres en diuen menjar porqueria). I no sembla just: passes anys reivindicant-te com centre de l’alta cuina, nucli del menjar mediterrani, rebost i bessó de la saviesa gastronòmica, en dura competència amb francesos i italians, i acabes veient el pallasso Ronald McDonald, també conegut com Ronny, passejant pels teus carrers entre un munt de figurants disfressats de totes les categories laborals de l’empresa... excepte cuiners. No és just. Com no és just, versemblant ni lògic que l’empresa icona mundial del que ens posam a la boca no tingui cuiners. Com no és just que ens amaguin on dinaran i soparan aquests dies els congressistes, sobretot els més selectes. Com no és just que McDonald’s hagi de passar a la història, gairebé en exclusiva, com el referent del menjar porqueria i, encara més, com el lloc semàntic de naixement de les expressions que tan exactament defineixen el nostre present econòmic i per tant social: contractes porqueria, feines porqueria, habitatges porqueria, sistemes democràtics porqueria i tot així.

Tot nasqué el 1986 amb un article del sociòleg Amitai Etzioni que proposà el mot (McJob, treball McDonald’s, treball porqueria) com «un treball poc estimulant, amb poques perspectives, especialment dels creats per l’expansió del sector serveis, i en el qual la manca de seguretat laboral és habitual», posant nom a un fenomen que englobava tot el sector i s’ha estès arreu del sistema econòmic. Després el mot va ser popularitzat per la novel·la de Douglas Coupland Generation X com «una ocupació de baix salari, de baix prestigi, de baixa dignitat, de baix benefici i sense futur al sector serveis, i que sovint es considera una opció professional satisfactòria per persones que mai no n’han fet cap». Un alt directiu de l’empresa, Peter Beresford, proposà redirigir la definició cap a «un treball dur i estimulant, i gratificant, que et dona competències que duren tota la vida», però sense èxit. No és just, però el mot encerta la tecla.