Fer camí com les serps

Dia 17 de novembre de 1936, els diaris de Palma publicaven l’esquela mortuòria del general de brigada Miquel Domenge Mir i, sota el nom del difunt, s’enumeraven les infinites condecoracions que posseïa, algunes guanyades en combat. Havia estat destinat a Filipines els darrers anys de la colonització i, més endavant, faria una tímida carrera política a l’empara d’Antoni Maura, parent de la seva esposa. Miquel Domenge va ésser governador civil de Saragossa i de Granada, en uns moments convulsos de la política espanyola, agreujats per la guerra d’Àfrica. Va morir de diabetis, quan no tocava. En guerra els generals no moren. Aquella tardor la mort deixava la targeta de visita a les cases obreres, la de les persones liberals. El mateix vespre que se’n vetllava el cadàver, de Miquel Domenge, l’Ateneu Balear homenatjava el comandant Torres Bestard, un personatge sinistre. Ocupaven lloc preferent els Rossi, Zaforteza, García Ruiz, Zayas, Ramallo... Torres Bestard acabava d’ésser nomenat governador civil i, tal com s’esperava d’ell, no va trigar gaire a endolar la claror del sol. L’avalaven l’amistat amb Franco i les seves proclames reclamant més repressió, de manera que no deixa de sorprendre que l’adhesió a l’acte de Llorenç Villalonga, tot i saber d’allò que era capaç, fos entusiàstica. Que Villalonga més endavant va escriure en català i no faltarien estudiosos que maquillarien la seva biografia...? És cert. I xocant. Però tampoc cal fer-ne un gra massa. Hi ha intel·lectuals que fan camí com les serps, tot fent ondulacions. Villalonga n’és un exemple. I Domenge Mir...? Un altre. El general Domenge era un intel·lectual de vàlua. Abans d’incorporar-se a l’exèrcit va llicenciar-se en filosofia i lletres. Traduiria al castellà obres de William James, d’Enrico Annibale Butti, d’Alessandro Chiappelli, tots ells interessats per la sociologia aplicada a la religió. De Chiappelli, del qual va traduir El socialismo y el pensamiento moderno (Editorial Henrich, 1905), es comentava l’interès per les pràctiques espiritistes. Tanmateix, de l’aportació de Domenge a la cultura castellana, destaquen les traduccions que fa fer de l’obra de Grazia Deledda i de Víctor Català. A començaments del segle passat, el fet de promoure la literatura escrita per dones era un atreviment. Deledda sols tenia estudis primaris perquè les noies, a Sardenya, no podien aspirar a gaire més. Altrament, Caterina Albert emprava un pseudònim masculí per evitar que el fet d’ésser dona perjudiqués la seva obra. Domenge la va traduir quan ja havia publicat Solitud amb un èxit considerable. En canvi Deledda, que guanyaria el Nobel l’any 1926, era una desconeguda al publicar en castellà Cuentos de Cerdeña (Editorial Antonio López, 1900) i Cenizas (Editorial Henrich, 1906). Insisteixo, Domenge és un intel·lectual notable. Aleshores com s’ho fa, el trenta-sis, per assumir el llenguatge inflamat i buit dels colpistes...? I encara més: com pot caure moralment tan baix fins al punt de fer-se càrrec d’una oficina de delació que acceptava denúncies contra persones susceptibles d’ésser considerades desafectes al Glorioso Movimiento Salvador de España a partir de dia 19 de febrer d’aquell 1936 (cinc mesos abans del cop d’Estat)...? No hi ha resposta. El camí dels intel·lectuals pot ésser sinuós. Ondulant, com els de les serps. És així. No s’entén d’altra manera.