Conèixer els coixos

No fa gaire, Javier Bonet, un dels meritoris amb nota més alta del Pepé, declarava que ells, els conservadors, tenen força punts en comú amb Vox. I en comptes de dir-ho amb la boca estreta per allò de la vergonya, se’l notava més content que unes Pasqües. Vaig alegrar-me’n. Chapeau per la franquesa! Tot i que s’alinea públicament amb la part més fosca de les ideologies, no renega d’allò que és. Clar i net: si el senyor Bonet admet concomitància d’idees amb els Caralsoles, vol dir que és un franquista sentimental. No tots els que ho són ho afirmen, calen daixonses. N’hi ha prou amb un exemple: falangistes històrics com Torcuato Fernández Miranda o Adolfo Suárez, ambdós secretaris generals del Moviment, no esperaren els funerals de Don Fransisco per vestir camisa blanca, en comptes de la azul mahón de tota la vida. Res a veure amb el senyor Bonet...! Al senyor Bonet li ha pogut més la franquesa que la prudència, sense reparar que amb aquest parlar pels descosits deixava retratats els seus. La presidenta Prohens, precisament, fa mans i mànigues per distanciar-se’n, dels Caralsoles, si més no de portes enfora. Sobretot en temàtica lingüística. Els conservadors balears, en concret, són partidaris d’un lingüicidi indolor a partir d’embullar la troca amb la potenciació de les formes dialectals i del bilingüisme, atès que les polítiques exterminadores del tinent Bauzá els feren perdre moltes cadires. Vox, en canvi, voldria liquidar el costum funest de parlar en català amb una plagueta de multes. L’objectiu és el mateix. Coincident, també, amb el que persegueixen al País Valencià el guitarrista Mazón (PP) i el torero Barrera (Vox). La presidenta Prohens sabia que Vox entraria a les institucions a matadegolla, però confiava d’aconseguir temperar aquesta fogositat d’squadristi tan empipadora, fent-los tot un seguit de concessions a la menuda. Són conegudes: els premis Mallorca i Ciutat de Palma bilingües, la substitució del domini .cat a les oficines públiques, els parlaments institucionals en un registre col·loquial i, en definitiva, un polsim de bauçanisme adotzenat, sense passar-se, per tal que la intel·lectualitat no es sentís empesa a escandalitzar-se. No s’esperava, la presidenta, que la camarada Idoia Ribas li exigiria el cap del Baptista tan aviat, perquè el contingut de l’Oficina Lingüística de Vox suposa això: el cap del Baptista. És una bestiesa de l’alçada d’un campanar, inassumible si no és per algú que no tingui inconvenient de passar a la història com una còpia d’Herodes. Per entendre’ns: aquest pamflet no desmereix en agressivitat i foscor els més obtusos i intolerants publicats el mateix trenta-sis, a les primeres setmanes del cop d’Estat. Comprenem que un alt càrrec de Presidència, com Antoni Costa, negués amb cara de prunes agres la participació del Govern en el redactat. Tanmateix, aquest incident no ha refredat la complicitat dels dos partits. En paraules exactes de Javier Bonet, recollides a Ara Balears, «és evident que tenim moltíssimes coses en comú amb Vox», encara que a Vox li falten tones de finezza. L’afegit és meu. Vulgues no vulgues, la camarada Idoia suposa una pedra a la sabata dels conservadors. No és una qüestió banal. Caminen malament, procuren dissimular-ho. Inútilment, és clar. Coneixem els coixos d’asseguts. Ho diem a Mallorca. I les dites populars piquen al clau.