S’Arxiduc d’en Mendiola

Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (Florència,1847-Brandys, 1915) era arxiduc d’Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d’altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s’interessà per les ciències naturals, per l’etnografia i per les llengües. Va ‘signar’ seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d’unes magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser ‘realitzat’ per s’Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d’intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada ‘Tabulae Ludovicianae’.

Mendiola, però, ens informa: «Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80 % o un 90 % i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge». El llibre s’allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a s’Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, «l’apol·lini Vyborny», el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del ‘Nixe’, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l’Arxiduc qui, com be es diu, «li va consentir tot i... molt més».

La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins –una fortuna– per comprar un vaixell, el ‘Nixe’, «petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d’avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals». A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: «dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat», diu.

S’Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l’emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor... Fins que es produí l’encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu «petit imperi» («La paròdia imperial d’un nin consentit que mai no va créixer»). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l’emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home «una mica deixat», a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: «Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc».

S’Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l’humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen... Mendiola posa en boca de Mateu Obrador «…era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.» Joan Singala, capità del vaixell ‘Nixe’: «Em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio».

Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: «Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca». No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.

Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d’erudit, Mendiola intenta acostar-se a l’home que degué ser s’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!