Els escuts dels pobles de Mallorca. Història, patrimoni i heràldica parlant (VII)

-¡Magnífic, m’agraden molt aquestes interpretacions d’heràldica parlant!

24. Lloret: la casa de la Mare de Déu de Loreto

L’escut de Lloret de Vistalegre crida molt l’atenció i, a nosaltres, ens ha resultat simpatiquíssim; es tracta d’un escut partit, amb les 4 barres a sinistra i, a destra, la Santa Casa amb la Mare de Déu de Loreto i l’Infant, tot envoltat de niguls i damunt camp atzur. No és del tot original, ho hem de dir, ja que és un escut germà del de la ciutat de Loreto, Itàlia... Si ho troba oportú, professor, voldríem explicar dues coses: la primera els canvis de nom del poble de Lloret i, en segon lloc, la història i la tradició de la Mare de Déu de Loreto. Ho podem fer?

-Sí, ja ho crec, per això som tots aquí... desitjant saber d’on ve aquest escut de Lloret!

-Idò resulta que Lloret era en època musulmana una alqueria anomenada Benigalip. Després de la Conquesta de Jaume I es denominà Manresa, directament aplicat pels repobladors catalans. Però, mira per on, l’any 1545 els franciscans claustrals fundaren al petit nucli de Manresa, un convent, dedicat a la Mare de Déu de Loreto. El convent, que era conegut amb el nom popular de Llorito, passà, el 1579, als frares dominicans. Era tan important i conegut aquest convent que, a poc a poc, substituí el nom de Manresa i Llorito es convertí en el nou nom del poblet del Pla de Mallorca. No fou fins a l'any 1925 que Llorito se separà de Sineu; aleshores, en una clara ultracorrecció, s'implantà el topònim de Lloret que, per evitar la confusió amb altres pobles d’igual nom, adoptà el nom de Lloret de Vista Alegre, modificat lleugerament, l’any 2000, amb la forma Lloret de Vistalegre.

Segons una tradició antiquíssima, la casa de Natzaret on va néixer Maria, on va ser educada i on va tenir lloc l'Anunciació va ser traslladada a Loreto, a prop d’Ancona, Itàlia, i li diuen la Santa Casa de Loreto. La casa constituïa una habitació amb tres parets de pedra que tancaven una gruta excavada a la roca. La cova es venera a Natzaret, a la Basílica de l'Anunciació, mentre que les tres parets de pedra van ser transportades, segons la tradició el 1291, quan els croats van ser expulsats de Palestina, en un primer moment a Il·líria (Croàcia) i, tres anys més tard, a Loreto. És prou versemblant que les parets de la Santa Casa foren transportades a Loreto en un vaixell, a iniciativa de la família noble Angeli, que regnava a Èpir. No obstant això darrer, la llegenda àuria explica que va ser un grup d'àngels (família Angeli= Àngels) els que traslladaren les parets de la Santa Casa des de Natzaret fins a Croàcia. Tres anys més tard, el 10 de desembre de 1294, els àngels la van tornar a desplaçar sobrevolant un bosc de llorers fins a Ancona, a Itàlia. D'aquí va tornar a volar fins a la seva ubicació definitiva al municipi de Loreto. El trasllat sobre el bosc de llorers (lauretum, en llatí), li va aportar el nom definitiu: Mare de Déu de Loreto. El prodigiós miracle del transport per via aèria d'aquesta casa, avui convertida en un centre de pelegrinatge important, va ser un bon argument per declarar-la patrona de l’Aviació.

No n’hem vist molts d’escuts, pels carrers de Lloret, excepte els moderns de la casa de la Vila i, lògicament, els de les plaques dels carrers. Una excepció important és el bell relleu de la creu des Pou, amb la casa de Loreto artísticament representada, al bell mig de la creu.

25.Lloseta: el griu dels Togores, comtes d’Aiamans

Lloseta té per escut el griu o grif dels Togores, comtes d’Aiamans; és un símbol, per tant, directament arrelat en la tradició històrica feudal. El descrivim senzillament: En camp de gules, grifó d’argent amb corona comtal. L’escut antic tenia la particularitat que, de la part de darrera, sortien dos flocs; el de l’esquerra duia escrita la paraula AVE i el de la dreta MARIA.

El griu de Lloseta a les fonts del Baptisme de l’església de Lloseta, amb la data de 1712 (foto GV)

Lloseta i sa Pobla tenen escuts molt semblants, ja que comparteixen el griu o grifó, també dit grif. Els grius són unes criatures mitològiques, ferotges i perilloses, que tenen el cap i les potes d’àguila i el cos de lleó. Ja que hi som, direm que el grif ‘pobler’ no du corona

L’investigador Pau Reynés Villalonga al fulletó "L'escut i segell oficial de Lloseta", de l’any 1981, explica molts de detalls i aporta documentació bàsica sobre l’emblema llosetí, com l’acta del 20 de juliol de 1848 de l’aleshores novell Ajuntament de Lloseta, quan prengué aquest acord: «En sesión de este dia, convocados y reunidos todos los señores del Ayuntamiento, resolvieron que en vista de la circular de M. I. Señor Jefe Politico de esta provincia de 30 de mayo último, inserta en el BO nº 2.482, en la que previene se procuren de sello especial los ayuntamientos que no lo tengan, han resuelto estos adoptar el antiguo de la villa, que es el mismo que usan los Togores, condes de Ayamans, con la sola diferencia que haya el lema de Ave Maria, en obsequio a la imagen que de tiempo inmemorial y bajo la invocación de Nuestra Señora de Lloseta veneran en su Iglesia como patrona estos habitantes.»

Com diu Mn. Jaume Capó, la inscripció mariana, que va desaparèixer després, es fonamentava en la importància que Maria ha tengut històricament per a Lloseta. En el segle XVI, quan era un lloc de Binissalem, se denominava Santa Maria de Lloseta.

El «Mapa Catastral» aixecat per Pedro Moreno Ramírez l’any 1859 mostra l’escut de Lloseta, amb el griu volant i, curiosament, sense corona pròpia. Així mateix, hem vist diversos escuts de Lloseta per altres tants indrets del poble. Un dels més antics seria el de la pica baptismal de l’actual església parroquial, de 1712, en aquell moment elevada a la categoria de vicaria in capite; és obvi que el comte d’Aiamans va veure amb bons ulls la utilització del seu escut, amb el griu dels Togores, com a emblema de la nova vicaria. Certament, a la capella comtal, hi ha diversos escuts de la família Togores, que es poden confondre amb els propis del poble, ja que només varien els elements exteriors, com els timbres o els llambrequins.

-Qualque escut exterior?

-Ah, sí, a la pareteta que protegeix la plaça de Lloseta, a migjorn, hi ha un bon relleu, ben curro, en pedra, amb la representació de l’escut de Lloseta. També en trobarem un altre a un lloc molt emblemàtic, l’oratori de la Mare de Déu del Cocó.

26 Llubí: el castell del llop

Noticias relacionadas

Els escuts dels pobles de Mallorca. Història, patrimoni i heràldica parlant (VI)

Más noticias relacionadas

Llubí era denominat antigament Castell Llubí... No us estranyi, professor i companys, que el poble tengui com a escut els símbols parlants del seu nom antic: un castell i un llop.

El «Boletin de la Real Academia de la Historia», de l’any 2007 descriu heràldicament el símbol llubiner: «Escudo de Llubí (Mallorca, Islas Baleares): De oro, un castillo de gules con banderolas en sus torres acompañado en la punta de un lobo de gules. Para los usos oficiales del Ayuntamiento, las armas se representan en un campo en forma de losange.»

26 Llubí: el castell del llop

Llubí era denominat antigament Castell Llubí... No us estranyi, professor i companys, que el poble tengui com a escut els símbols parlants del seu nom antic: un castell i un llop.

El «Boletin de la Real Academia de la Historia», de l’any 2007 descriu heràldicament el símbol llubiner: «Escudo de Llubí (Mallorca, Islas Baleares): De oro, un castillo de gules con banderolas en sus torres acompañado en la punta de un lobo de gules. Para los usos oficiales del Ayuntamiento, las armas se representan en un campo en forma de losange.»

En època musulmano-andalusina, Llubí formava part del districte de Muruh, i la vila actual ocupà terrenys de l’alqueria Aben-Lubi, nom que apareix al Llibre del Repartiment, de 1232, i que podríem traduir com ‘fill de Llop’ (nom propi de persona). En referència a aquest nom tan interessant i, alhora, enigmàtic, que sembla evocar un ‘castell del llop’, una tradició recull l’existència d’un castell islàmic a l’antiga alqueria; en aquest sentit, diu la GEM: «La tradició popular local fa referència a l’existència d’un castell musulmà al nucli central de la vila».

L’escut segueix la denominada «heràldica parlant» que, des de la independència municipal de Muro l’any 1836 -o potser des d’abans- dibuixà l’escut del poble de Llubí amb un castell situat al capdamunt d’un llop. Encara que l’escut es podria basar només en el nom de Castell-Llubí, les restes de la fortificació islàmica reforçarien el disseny heràldic.

Ja hem dit que l’antiga alqueria es deia Aben-Lubi (‘fill de Llop’, nom propi del patriarca del clan andalusí). Aquesta realitat històrica alimentà una altra teoria, negacionista del castell, que consideram poc versemblant; aquesta hipòtesi defensa que es confongué el mot aben amb hasn o hisn, que significa castell, en àrab. Apuntam que seria molt versemblant o creïble que l’alqueria Aben-Lubí constàs d’una torre o fortificació i que, per tant, el llogaret que poc a poc es convertiria en poble, agafàs el nom de Castell d’Aben-Llubí, convertit ràpidament en Castell-Llubí.

Fa pocs anys, l’Ajuntament de Llubí adoptà un nou disseny d’escut oficial, en forma de losange o rombe, com recomanava la Real Academia de la Historia; aprofitam per reproduir la justificació del nou disseny: «Per a l’actualització de l’escut municipal i la bandera de l’Ajuntament de Llubí, s’han seguit criteris tècnics des del punt de vista històric i del disseny, proposant una marca institucional basada en un sistema heràldic segons la normativa vigent a les Illes Balears per tal de recuperar l’esperit original de l’emblema municipal, clarificar les seves icones i adaptar-lo als corrents estètics actuals. Per al desenvolupament d’aquest projecte hem seguit les recomanacions de l’informe realitzat per l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, l’assessorament tècnic de l’historiador Antoni Mas i de l’estudi de la simbologia heràldica tradicional.»

El «Mapa Catastral» aixecat per Pedro Moreno Ramírez l’any 1859 reporta l’escut de Llubí, amb el castell, banderes al vent, i el llop. No hem trobat molts d’escuts municipals pels carrers de Llubí, però, sí que podem remarcar l’escut de la façana de la casa consistorial, damunt el portal del balcó del primer pis. També hem de comentar el curiós escut de Llubí del pany de la porta principal de l’església parroquial del poble. A l’interior de l’església, hem detectat un vitrall amb el símbol del municipi.

27 Llucmajor: el llum més gran

L’escut de Llucmajor és truncat: al cap (part superior) una mà aguanta una torxa, en camp d’argent. A la punta, les quatre barres del rei d’Aragó. Diu Jeroni de Berard, l’any 1789: «Sello: Usa por sello esta villa una mano con una antorcha encendida, que da motivo a que se llame Llumayor, que es lo mismo que decir luz mayor, pero en los escritos públicos y antiguos de notarios se lee Luch maior, derivado del moro, que quiere decir alqueria grande que, como digo, lo era en tiempo de ellos con el propio nombre». El Trofeo heroico de Francisco Piferrer de 1860 reporta l’escut: «357. Llum-Mayor (Hállase designada tambien con el nombre de Lluch-Mayor) (..) Tiene por armas: Escudo partido [sic, per ‘cortado’]; en el 1.º una mano que sostiene una antorcha; y en el 2.º las cuatro barras sangrientas de Barcelona.»

El professor Joan Veny i Clar explica molt bé, al pregó de les Fires de 1974, la confusió entre Llucmajor i Llummajor: «Pel que fa a la pronunciació de Llucmajor, en la parla mallorquina, la ‘k’ anterior a la ‘m’ se sol assimilar a aquesta darrera consonant, de manera que habitualment [ʎugməˈʒo] es pronuncia [ʎumməˈʒo]. Hi ha qui, fundant-se en la pronúncia Llummajor, pretén que aquest topònim ve de llum i major, i aquesta interpretació ha donat origen a l'escut heràldic de la vila, que ostenta una mà sostenint una torxa ben encesa. Aquesta etimologia és simplement fantàstica i es contradiu amb tota la tradició documental». És ben cert que, com etimologia, és ben falsa l’opinió que Llucmajor ve de Llummajor. Bé, entesos! Però, nosaltres no plantejam la qüestió així: no es tracta d’etimologia sinó d’interpretació popular d’una pronunciació; és a dir, que ens trobam davant un dels múltiples exemples d’heràldica parlant... un magnífic exemple d’un escut que «parla». I és que Llucmajor, dins una tira fònica, es pronuncia ‘Llummajor’, tal com ha aclarit el professor Veny. Per tant, si pronunciam ‘Llummajor’, què millor que dissenyar un escut amb un llum ben gros!

El professor Veny aporta també una llegenda, tan falsa com l’etimologia esmentada, i ingènua: «Ja venen es des llum major!» És una llegenda recollida a Campos, segons la qual, en temps immemorial, quan al migjorn de l'illa només hi havia una esglesiola —sempre segons la susdita llegenda—, la de Sant Blai, a 3 km de Campos, la gent pietosa de les viles dels encontorns, com que no disposava de temple per celebrar la missa, iniciava en la vigília del diumenge un pelegrinatge nocturn, guiats per un llum. Els veïns de Llucmajor en duien un que cridava l'atenció per la seva grandària i per la seva potència, i, quan els veien arribar, els de Campos cridaven: «Ja venen es des llum major!».

-Ja ho val!, s’accepta com a acudit simpàtic, però de cap manera com a llegenda arrelada.

-Entesos... Anam acabant. Les mostres públiques de l’escut de Llucmajor, són nombroses. El més antic deu ser l’escut datat a l’any 1626 i restaurat l’any 1964, que actualment es troba a l’entrada de l’ajuntament de Llucmajor. També mostra l’emblema de Llucmajor una de les claus de volta de la sagristia de l’església de Llucmajor, datada l’any 1702.

-N’hi deu haver més, d’escuts de Llucmajor, pels carrers o llocs públics?

-Sí, és clar, però ja hem quedat que això no és un inventari. A la casa consistorial, damunt el portal principal, hi ha el corresponent escut. L'antic edifici del Foment Agrícola, actualment La Caixa, de 1908, mostra, al bell mig de la façana, l’escut de Llucmajor. Al monument als sabaters de Llucmajor, cisellat per Tomàs Vila, també hi figura l’escut municipal. N’hi ha un altre al conegut monument a Jaume III. A la fi, esmentam un indret emblemàtic per al municipi, el santuari de la Mare de Déu de Gràcia; l’arc toral del presbiteri, damunt l’altar major, mostra un esplendorós escut de Llucmajor;