Cases de Galatzó (Calvià).

TW
0

Ramon Burguès-Safortesa (o Zaforteza), segon comte de Santa Maria de Formiguera, conegut amb el sobrenom de «el Comte Mal», té un doble aspecte: l'històric i el llegendari. Històricament és el segon comte de Santa Maria de Formiguera, Ramon Burguès- Safortesa Pacs-Fuster, de Villalonga i Nét, senyor de les antigues cavalleries d'Hero, Santa Margalida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca i, entre d’altres, de les possessions Galatzó, Son Pont i s’Estorell. Nasqué a Palma, al casal familiar de la Portella, el 15 d'agost del 1627, i morí, també a ca seva, el 26 d'octubre de 1694.

Ramon Burguès-Safortesa era fill de Pere Ramon Burguès-Safortesa i Villalonga (1570-1639), qui va fer una brillant carrera militar, que li va suposar importants recompenses per part dels reis Felip III i Felip IV: va ser nomenat procurador Reial del Regne de Mallorca, virrei interí del mateix Regne i també de Sardenya. Finalment, Felip IV li va concedir, el 26 de juny de 1632, el títol de comte de Santa Maria de Formiguera (amb feu o solar al Conflent, Catalunya Nord).

Retrat idealitzat, del segle XIX, del segon comte de Formiguera.

Quan el 1639 morí el seu pare, Ramon tenia només 12 anys. La seva mare, Dionísia Pacs-Fuster es tornà a casar, i ho feu amb el seu cosí Asbert Fuster i Pacs, que tenia fama de ser altiu, intolerant i malcarat; indubtablement, el padrastre marcà la línia dura i d’enfrontament que seguí la casa de Formiguera entre els anys 1640 i 1650. El jove Ramon heretà dos greus litigis contra la Universitat i els veïns de Santa Margalida. L'un era la pretensió que tenien els Formiguera del domini directe i pagament de delmes de les comunes d'aquell terme, i l'altre la d'exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries, veïns la major part de Santa Margalida, no ja com a successors de la família Illa (llatinitzat en Ínsula )-als quals les havia adjudicat el Conqueridor l'1 de juliol del 1230- sinó per concessió de Felip IV, quan donà el títol de comte de Santa Maria de Formiguera al seu pare. Les exigències dels drets tributaris, defensables segons la Justícia del moment -basats en concessions reials o en adquisicions, d'estricta justícia per part del comte-, no haurien mogut les lluites apassionades que ensagnaren aquella pàgina de la història mallorquina; però, el senyor alodial mantenia també pretensions del més absolut feudalisme, que suposaven per a aquells veïns una total submissió i manca de llibertat. Els margalidans (‘vileros’) defensaren les seves llibertats, el seu estat franc i sense subjecció a cap més poder que el reial, emparant-se en les Franquesa del rei en Jaume i en el privilegi de Pere el Cerimoniós, atorgat el 29 de març de 1344. P. de Montaner i A. Le-Senne, l’any 1977 deien, en aquest sentit: «La cavalleria major era la demarcación territorial en la que el baró ejercía jurisdicción. En Mallorca se documenta su existencia desde los primeros tiempos después de la conquista catalana. En el siglo XVII varios barons rehabilitaron sus privilegios, influídos sin duda por la «peninsularización» que con fuerza se dió en Mallorca durante el reinado de Felipe IV, monarca tan conocido por sus concesiones a la Nobleza. La Casa de Formiguera encontró en tales pretensiones una enorme oposición que llegó incluso al extremo de patentizarse en una sublevación armada y numerosos crimenes» («Aproximación al estudio de la formación de la classe noble en Mallorca: El patrimonio de los Formiguera durante el siglo XVll»).

Can Formiguera i Santa Clara des del baluard de Berard (Làmina del Die Balearen de l’Arxiduc).

Després de diversos mesos de violència. el 24 de novembre de 1647 s’arriba al clímax de la pugna entre el comte i els habitants de Santa Margalida. Aquell dia, dos criats del comte mataren a arcabussades el síndic de Santa Margalida, Baltasar Calafat, davant casa seva, situada a Palma, molt a prop del convent de Sant Francesc. Josep Ramis d’Ayreflor explica el tema i la relació que Galatzó té amb la qüestió: «….cometido el crimen, reúnense con su señor, que, con el fin de despistar a la Justicia y ocultar su intervención, había salido de esta ciudad en los precisos instantes que realizábase el atentado, dirigiéndose, a galope tendido, montando un caballo alazán, hacia la propia villa de Santa Margarita. Acudió el Virrey en persona a la casa del herido, a tiempo de recoger de sus propios labios su declaración, en la que acusa a los homicidas y al Conde, su Señor, como instigador del atentado. Un sólo día permaneció Don Ramón en Santa Margarita; con su padastro, el Baile y los referidos criados, atravesando desolados parajes, se traslada a Galatzó, reuniéndose con su madre, que allí se encontraba.»

Com diu Guillem Colom i Ferrà: «Les lluites de la casa de Formiguera amb el poble de Santa Margalida, defensant ambdues parts llurs drets i privilegis, tenen un caràcter típic que posa de relleu el del nostre personatge i són causa dels seus majors abusos i l'origen segurament del sobrenom de Mal amb què el motejà la fama. La rancor amb què miraven el comte, en vida i després de mort, els habitants de les viles i possessions on radicaven les terres gravades amb els seus drets senyorials, foren causes eficients que induïren d'hora la fantasia del poble a acomodar la llegenda llòbrega del comte Arnau a la història accidentada del nostre comte Ramon, llegenda que, importada per la famosa cançó, prengué cos especialment vora els espadats ombrívols dels voltants de Galatzó i en els planes salabroses de Santa Margalida». El conflicte acabà amb la sentencia del Consell Suprem d’Aragó, que donà la raó al poble de Santa Margalida, i privà d’exercir al comte la jurisdicció civil i criminal sobre el poble, mentre que el Consejo de las Órdenes Militares condemnà al comte a pagar 500 ducats i desterrament del municipi de Santa Margalida, per estar implicat en la mort del síndic Baltasar Calafat.

Més tard, com diu el cronista Bartomeu Bestard: «Ramon Zaforteza va voler rehabilitar el prestigi de la seva persona i el seu llinatge. Per aconseguir-ho es va consagrar al servei de Sa Majestat. Va aixecar diverses companyies militars a la seva costa per actuar a Catalunya. El 1653 va ser nomenat mestre de camp i enviat a Girona, i més tard va ser nomenat procurador reial de Mallorca. Els anys varen temperar «les fogoses impetuositats de la seva joventut». Va ser un bon governant, va aconseguir apaivagar el Regne sacsejat durant tota la centúria pels violents xocs entre les diferents banderies. Va reformar i va ampliar Can Formiguera. Malgrat casar-se dues vegades, Ramon va morir als 67 anys sense haver aconseguit tenir descendència».

La llegenda: El Comte Arnau i el Comte Mal

L’historiador Josep Ramis d’Ayreflor Sureda estudià la biografia del segon comte de Formiguera i la seva llegenda: «Aun proponiéndonos estudiar la persona del segundo conde de Formiguera históricamente, no podemos, en manera alguna, despojarle en un soplo de sus vestiduras legendarias que le cubren, sean estas tejidas en epocas relativamente modernas, cuando el romanticismo predominaba sobre toda tendencia, traigan su origen de inocente usurpación de la leyenda catalana, vigorosa, verdaderamente hermosa, que acompaña al caballero de otras edades Don Arnaldo de Mataplana, lo ‘comte mal’, del Principado, que vivió en pleno siglo XIV». A la primera meitat del segle XIX, diversos escriptors evocaren la llegenda del comte Mal, com Joan Antoni Ferrer de Sant Jordi i Vives, comte de Formiguera, que va escriure l’any 1839 l’obra ‘La cruz de Calatrava o el Conde Malo’, que no es publicà, i també Josep Maria Quadrado, que l’any 1842 compongué el romance titulat Las bodas del Conde Malo. D’aquí sorgí un dels arquetipus llegendaris del comte: «se hallaba establecido en un castillo a las faldas de Galatzó, ejerciendo un poder omnímodo por todo el distrito...». A més d’aquestes obres divuitesques, que combinen alguns elements de ficció amb una base històrica gens menyspreable, són la tradició oral i els immediatament posteriors romanços històrics, com el poema «De pressa!» de Ramon Picó i Campamar, que combinen la biografia del segon comte de Formiguera amb el comte Arnau, i relaten, segons Joan Ramis, «atropellos, fechorías y desmanes del conde, lo que venía a ser tradición histórica de su vida, mezclando en ella apariciones del mismo, muerto ya, montado en caballo verde, en distintos predios de su casa, en Galatzó principalmente».

. Santa Margalida (Mapa del segle XVII). A l’esquerra, les forques i, al centre, el casal del Comte.

Per tant, el segon comte de Santa Maria de Formiguera, que visqué en una època violenta, marcada per les lluites entre Canamunt i Canavall, fou un dels més clars representants de la reacció senyorial del segle XVII. Les bregues, els morts i els ferits, els abusos d'autoritat i la por que regnaren aquells anys segurament generaren l'apel·latiu de Mal que acompanyà el nom del comte. La figura històrica de Ramon Burguès-Safortesa, entremesclada amb la llegenda del Comte Arnau català, dona com a resultat que fantasies, tradicions i recreacions literàries es barregin amb la realitat històrica. Tot plegat, configura un dels personatges llegendaris més complets de la història de Mallorca, amb gran quantitat d'episodis que encara circulen per l'illa, especialment per les planes de Santa Margalida i per les muntanyes de Galatzó.

Pel que fa a les contarelles localitzades a la casa pairal del Comte Mal, Can Formiguera de Palma, a sa Portella,, conten que el comte estava enamorat de na Margalida, monja de Santa Clara, i que el diable l'ajudà a fer una torre en el mateix casal, situat vora el convent de clarisses, per poder vigilar els moviments de l'enamorada. Aquesta torre s'anava fent tan alta que els jurats, escandalitzats, aturaren les obres i obligaren a rebaixar-la. El diccionari Alcover-Moll es fa ressò de la contarella, amb dimonis boiets com a protagonistes: «A la ciutat de Mallorca és tradició que els dimonis boiets construïren en una nit la torre de Can Formiguera». En el mateix sentit, la tradició també comenta l'existència d'una galeria subterrània que comunicava el convent amb el casal, segons recullen els versos del romanç:

"Feis-ne tancar aquella mina, muller lleial,
que dóna al convent de monges, al convent sant".

Noticias relacionadas

Guillem Colom equipara la història del Comte Arnau amb Adalaisa, l'abadessa de sant Joan, amb la monja Margalida que resideix, com a monja de clausura, en el convent de Santa Clara i, possiblement, la mina que anava de Montgrony al claustre de sant Joan de les Abadesses, té en el poema de Colom la correspondència amb la que el comte, imaginàriament, va fer construir entre aquest palau i el convent.

Els versos de Guillem Colom ens parlen de la torre i del seu ambient diabòlic:

I entretant, no molt enfora,
a cent passes a la vora,
el diable ordia alhora sa teranyina infernal.
Veïna de la clausura
i omplint els voltants d'horrura,
s'alçava, esquerpa i obscura,
sotjant tothora el vell claustre, la torre del Comte Mal.

El casal del Comte de Santa Maria de Formiguera a la vila de Santa Margalida, recorda l’historiador Antoni Mas Forners, s’alçava a l’actual carrer Constitució (a l’altura del n. 15). En la part del palau on ara hi ha el carrer, s’hi trobava la sala delmera, que fou l’antiga cort del batle del comte. El casal fou enderrocat el 1922, sembla que per iniciativa del propietari d’aleshores, Vicenç Ferrer de Sant Jordi i Sáenz-Ramírez, poc abans que en Joan March Ordines-Verga- compràs part del solar per construir-hi la casa encara avui dita Can Verga Vell, en referència a son pare, Joan March Estelrich. El casal del comte, amb torre de defensa i façana amb finestres coronelles i espitlleres, tenia un gran portal de mig punt al qual s’accedia per una escalonada de graons semi-circulars, que ha deixat el seu record en la toponímia de l’indret (es Graons).

Segons la tradició, el comte Mal, que era el senyor alouer de quasi tota la Vila, maltractava els pagesos, els envestia amb el cavall, no els volia donar terra per sembrar, i feia que els pagesos de la Vila li pagassin dues terceres parts de la collita. A més, segons la tradició -inversemblant-, el comte exercia el dret de cuixa amb les al•lotes de la Vila.

En una curiosa confusió, la tradició popular identifica el comte Mal amb l’inquisidor. Segons la contarella, al seu casal, cas Comte o Son Fortesa, hi tenia un pou, anomenat el pou de l’Inquiridor, amb punxes de ferro als costats i al fons, on tirava tothom que li feia contrari accionant un mecanisme situat a un cavall d’aram que hi havia damunt el pou. Aquesta situació, segons la mateixa tradició, va durar fins que s’hagué de casar un jove de la Vila que era militar, que no va consentir que la seva al•lota patís el dret de cuixa. Aqueix jove es va posar d’acord amb la major part dels homes de la Vila i va demanar ajuda a les autoritats de la Ciutat, i a davant l’església, en el moment de les noces, els margalidans, encapçalats pel jove, envestiren el comte i els seus homes i els mataren o malferiren, i varen pegar foc a cas Comte, i d’aqueixa manera haurien posat fi al domini del comte sobre la Vila. Es tracta d’una ficció amb inventiva, però també amb base històrica; recull els conflictes entre Santa Margalida i el comte i, segurament, intentava justificar l’aixecament antisenyorial amb la denúncia de l’impresentable dret de cuixa que, tanmateix, no va arribar a existir mai, ni se n’ha documentat cap cas.

Com diu G. Colom:«On cobra la llegenda sa cruesa més horrenda és al fons de les muntanyes i alzinars de Galatzó…». Històricament, la possessió calvianera de Galatzó, serví de refugi al segom comte de Formiguera després de les violències de Santa Margalida i Palma. A les cases, al cantó de la dreta de l’edificació, hi ha unes marques, que la llegenda identifica com les «potades des cavall del Comte Mal». Per altra banda, Joan B. Ensenyat Pujol parla de les «apariciones a la condesa viuda en el predio de Galatzó». A l’interior de les cases, la llegenda, vorejant la superstició, parla de detalls com una pedra en forma de cor que es troba incrustrada en la paret dels estables de l’ala oest, que recordaria una aparició del cor del Comte Mal. Fins fa poques dècades, es podien veure, al porxo de les cases, diverses creus de fusta col·locades estratègicament per fer fugir l’esperit maligne del difunt comte.

A la possessió, la llegenda del Comte Mal, senyor de Galatzó, es concreta en indrets misteriosos com el denominat s’Argolla, vora la caseta des Tramuntanal. Joan B. Ensenyat recull la llegenda que conta que aquestes roques foradades era on fermaven els presoners del comte: «Cepos del conde Malo», diu l’esmentat autor. Conta Andreu Ferrer Ginart: «Dins es Tramuntanal, que és un sementer de Galatzó, hi ha s'argolla, o sien, dues pedres grosses ficades que tenen un forat a on diuen que el comte Mal fermava els que volia matar».

L’Arxiduc Lluís Salvador, al seu volum de rondalles populars, titulat Rondayes de Mallorca, recull l’exemplar contarella tradicional del Pastor de Galatzó: "Un pastor des Comte-Mal no li tenia molta correspondència, i es comte picat li va dir:

- Mira que moriràs i no sabràs a on.
- Ja ho sabré ja, a on sevulla en matin jo ho sabré....

L’agafaren i el ficaren dins un sac, però ell sempre sabia on es trobava. Al final, l’hagué d’alliberar, perquè, tal com li digué es comte: «hi veus mes amb sos ulls tapats que jo amb sos ulls oberts». I ja no el volgué matar ni li digué res mai més.