L’espai energètic de la seu catedral conserva milions de converses; escoltau aquesta entre mestre Nicolau i mestre Jaume Mates: «-Jaume, fins ara has estat el meu millor oficial, però ha arribat l’hora de retirar-me. Ja he acordat amb el capítol catedralici que seràs el meu substitut en el càrrec de mestre d’obres major de la Seu de Mallorca. -Oh, mestre Nicolau, serà un gran honor. Però us vull tenir com a assessor. -Hi pots comptar, mentre el meu cos i el meu cap aguantin! Ara que ens hem decidit per un temple de tres naus, i de gran alçada, hauràs de treballar de valent per fer realitat el somni d’aconseguir el màxim d’espai amb el mínim de pedra. Pots seguir l’exemple del meu col·lega Berenguer de Montagut, que està treballant amb molt d’èxit a l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona; li diuen popularment la catedral del Mar. -Però, mestre, no ens convindria més tenir com a model alguna catedral o església del nord de França, la basílica de Saint-Denis m’han dit que és impressionant. -Un bon model em plenteges, jovenet! Però jo no seguiria la forma de creu del que ara anomenen gòtic francès; aquests transseptes trenquen la visió uniforme de la nau; m’inclinaria més per un espai únic, amb les tres naus... tendrem com a resultat un espai diàfan, amb els contraforts integrats en el temple i separant les capelles. Però, mantenim els reptes: la combinació de l’espai que s’enlaira amb pilars de cent pams d’alçada i la llum natural que ho ungeix tot, com un bany lustral, i juga amb els raigs de sol. -Bones paraules, mestre, espai i llum. Esper tenir-vos moltes vegades per aquí. -En seràs servit, a major glòria de Déu... i (amb veu més baixa) del Capítol, que és el que paga».
Jaume Mates posà mans a l‘obra i va tractar de l'erecció d'alguns dels primers parells de columnes o pilars del temple catedralici, altíssims, agosarats i esvelts. Amb tant d’interès emprengué aquesta feina que, a mitjans del mes de maig de 1368, es va embarcar al port de la ciutat cap a la costa de Campos i Santanyí, per escollir personalment la pedra. La nota documental, certament curiosa diu «anà el mestre en Jacme Mates amb en Jacme Simó e amb en Servià, barquer, per cercar bona pedra per als pilars per la costera de Santanyí i de Campos... estigueren tres jorns...». Aquesta actuació ens indica, per tant, un interessant modus operandi professional del mestre major i del seus col·laboradors: que la costa mallorquina, especialment la del Migjorn, havia de ser visurada, explorada detingudament, per localitzar el punt adient per començar una pedrera que havia d’aportar bona matèria primera.
Emilio Sagristá atribueix l’obra dels primers parells de columnes de la Seu al «genial maestro Nicolás»; sigui aquest o sigui Jaume Mates, són molt interessants les magnituds que aporta, especialment l’augment de la gruixa dels pilars (d’1,49 m a 1,67m), ja que no es podien continuar aixecant tan prims: «A unas bóvedas de 40 m de ancho (20 la central y 10 cada una de las dos laterales) y 44 de altura, se atrevió a soportarlas con unas columnas de 21 metros y medio de altura (hasta el arranque de los arcos de la nave central), el basamento apenas resaltado y el larguísimo fuste de sección estrictamente octogonal, sin una nerviación y con un grueso o distancia entre caras de 1,49 m los tres primeros pares, y sus sucesores aumentaron, hasta 1,65 m los pares 4º y 5º y 1,67 m en los dos últimos pares, el 6º y el 7º, dando los tres primeros pares una esbeltez de 14 calibres» (21 m d’alçada entre 1,5 de gruixa= 14). Si consideram que el metre fa 4,76 pams, tenim uns pilars de cent pams d’alçada. El temple, en total, assoleix 44 m d’alçada, només superada en aquesta magnitud essencial per la catedral de Beauvais (48 m, la catedral gòtica més alta del món) i per la catedral de Milà (45 m).
El mestre Mates també treballava durament en un altre front important d’aquest temple: la construcció dels estreps o contraforts exteriors, inclosos els magnífics arcbotants o arcs boterells de dos pisos. Pel mateix mes de maig de 1368, atenent el Capítol de la Seu el risc que contínuament corrien el mestre i els altres operaris, els pagava refrescos tres vegades al dia. El mes de juliol d’aquell any començaven a treballar els arcs boterells de migdia, i treien les cintres o bastides de fusta d'un arc del costat del campanar. Era llavors bisbe de Mallorca D. Antoni de Galiana.
Més tard, l’any 1389, quan era mestre major de l’obra de la Seu Guillem ses Oliveres, l’escultor Pere Morey dirigia les obres del portal del Mirador. Diu Joana M. Palou que «el portal del Mirador, obra insòlita i sense continuïtat, és el complex escultòric més important del gòtic mallorquí». L’activitat de l’obra de la Seu era frenètica; diu Pau Piferrer: «El corte de piedra no cesaba en Santanyí, y por octubre los maestros Oliveres y Morey iban allá á inspeccionar los trabajos; y tanta diligencia ponía Morey en la prosecución de su obra, que no contento con trabajar todos los moldes para las piedras que debían labrarse, prueba segura de que él dió la traza de toda la puerta, en abril de aquel año 1390 volvía á Santanyí á escoger material para las estatuas». Oliveres i Morey, incansables, es trobaven a peu de pedrera, a Portals (Calvià), el febrer de 1392.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.