L'abominable significat del 12 d'octubre, l'anomenada festa de la Hispanidad o de la raza, amb què Espanya commemora el genocidi de pobles, cultures i llengües que va practicar ara fa cinc segles a ultramar, es fa palès cada any a Madrid per mitjà de la celebració en si mateixa. Fixem-nos que no es tracta d'una celebració cultural de caràcter autocrític per les barbaritats comeses en nom de l'imperi. Res d'això. La manera com Espanya celebra la seva Fiesta Nacional és traient al carrer el seu arsenal de carros de combat, avions de guerra i armament militar de tota mena. És a dir, exhibint les seves màquines de matar. Aquesta és, per tant, la més viva expressió de la seva essència. Una essència basada no pas en el diàleg, en el respecte, en l'afabilitat i en la comprensió, sinó en la força, en l'arrogància, en l'agressivitat i en la dominació. Però com que no hi ha ningú que vulgui viure amb algú així, el rebuig català i basc és cada dia més gran i les seves dimensions són cada cop més petites. I la independència de Catalunya encara reduirà més aquestes dimensions. Per això és important que tinguem en compte què deien les actes d'independència d'algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit.
Declaració d'Independència de l'Argentina: "Declarem solemnement que és voluntat unànime i indubtable d'aquestes Províncies trencar els violents vincles que les lligaven als reis d'Espanya, recuperar els drets de què foren desposseïdes i investir-se de l'alt caràcter d'una nació lliure i independent del rei Ferran VII, dels seus successors, de la metròpoli i de tota dominació estrangera. Queden, per tant, de fet i de dret, amb ple poder per donar-se les formes que exigeixi la justícia." (San Miguel de Tucumán, 9 de juliol de 1816).