Cors oberts i rentadores intel·ligents

Potser no saben quantificar emissions, però tenen el mal costum de recordar que el planeta no és només una pedra habitable, sinó un escenari tràgic, bell i compartit. El problema no és que la ciència i la tecnologia avancin, Déu ens en guardi de frenar-les. El problema és que progressen amb tanta empenta que no tenim temps de preguntar-nos cap a on anem. I aquí entren en joc els filòsofs, els historiadors, els teòlegs, els poetes... aquests personatges sovint desatesos que, per desgràcia, no caben dins cap app.

Vivim envoltats de dades, però no sabem interpretar un poema. Tenim capacitat de memòria infinita al núvol, però oblidem els noms dels nostres clàssics. I mentre ens emocionam davant d’un robot que pinta quadres, desmuntam assignatures d’ètica-moral a les escoles com qui llença mobles vells.

L’educació, cada cop més, sembla un gran supermercat de competències útils. I les humanitats, clar, són les llaunes de conserva que ningú no entén què fan a la senalla. Però alerta: són les úniques que aguanten en cas d’apocalipsi. I d’apocalipsis, n’hem vist més d’un a les notícies de les últimes setmanes. No dic que tothom hagi de recitar Joan Alcover abans de les vuit del matí. Només dic que si deixem de banda tot allò que no té ‘sortida laboral directa’, potser ens trobarem amb una societat plena de tècnics brillants i alhora incapaç de distingir un dilema moral d’un problema de connexió wifi.

I això, francament, fa més por que un virus informàtic.
Així que sí: necessitam enginyers. Però també cors oberts, ments rebels i ànimes lúdiques. Necessitam qui ens recordi que la bellesa no es pot mesurar, que el dubte és un símptoma de salut, i que potser la vida no és només optimitzar processos. I si hem de naufragar, que sigui almenys amb un bon llibre a les mans i una òpera de Wagner de fons. No per res. Només per dignitat.