Antídots contra la corrupció

El desencis polític espanyol és, avui, general. Només hi faltava que qui lluia l’honestedat de Pablo Iglesias quedés, també, ‘retratat’. De l’altre partit, res a afegir; ja tots n’hem vist de tot color.
El mal està, al meu entendre, en el sistema electoral, i en uns partits polítics amb llista tancada d’obediència estatal. Uns partits que de tant en tant fan, de pocavergonyes, electes diputats.

Sense relació entre elegit i elector -a vegades ni es coneixen-, i sense retre comptes, aquells candidats representen el seu partit i no la població que els elegeix. Es deuen al seu líder. Per això, qui són tampoc importa molt, ja que el partit requereix obediència a canvi de menjadora.

Aquesta llunyania respecte de l’electorat els fa creure que una volta tenen l’escó poden anar per lliure, a la seva. I com que la vida política és curta, intenten aprofitar la conjuntura al màxim, no fos cas que no siguin cridats de nou per qui mana; en tot cas, els electors tampoc els reclamarien. Com deia aquell del PP: en aquestes circumstancies, ‘hom va a la política per enriquir-se’. La reputació no compta, ni abans ni després, i tot el que pot passar, si els ‘enganxen’, és un parell de telediaris de vergonya, i a córrer cap a altres indrets.

Aquesta manera de fer contrasta amb allò que, amb més probabilitat, succeeix als partits d’obediencia local, en que els individus són presentats des d’una reputació guanyada i coneguda, que voldran mantenir. Els vots seran més seus que de qui els posa a la llista. I, en qualsevol cas, la seva influencia serà limitada, sense massa a repartir per satisfer ambicions desmesurades. Pot, sens dubte, aparèixer algun cas contrari (recordem la presidenta d’Unió Mallorquina), però és improbable; la posibilitat que a hom el detectin és alta, i és baixa la recompensa accessible.

D’aquí la bondat de la participació ciutadana de baix a dalt, canalitzada a través de petits partits locals i regionals, més propers a la ciutadania i amb candidats fiscalitzables. Fora dels partits grans, que es reparteixen carrecs i prebendes, les carreres polítiques són, com deia, més limitades. El seu joc només pot ser, previsiblement, de frontissa, ja que no comptaran mai amb els mitjans d’influència dels grans partits nacionals, ben resguardats en els lobbies empresarials, ni amb intencions d’arreglar el món. Per aixo requereixen més flexibilitat que doctrinarismes ideologics, al servei, com han d’estar, dels interessos propers, concrets, més mediats i menys soslaiables per suposats interessos difusos superiors. El PNB, Coalició Canaria, el BNG, els PSMs illenes i la Unió Mallorquina de les primeres etapes en són exemple.

Crec que és ingenu suggerir que els aspectes més propis de la nostra cultura, i dels interessos economics illenes, els defensarà mai un partit nacionalista espanyol; ja des del govern, ja essent requerits des de l’oposició. Són els elegits amb proximitat als electors, i amb fort retiment de comptes, qui millor ho poden lluitar, de manera flexible en cada moment i circumstancia. Són els partits d’obediencia local els qui més els poden exigir; per reclamar autonomia a les decisions, els partits són els primers que han de ser autonoms en les seves decisions.