Més sobre turisme i cultura local

Aquests processos de desvalorització, acompanyats de manifestacions de menyspreu cap als estrangers, es fan remugant, per la seva inevitabilitat econòmica. El turisme ha estat el fet que ha accelerat el procés de canvi dels costums tradicionals, encara que ja abans s’havien sofert transformacions en el vestir, els hàbits de menjar, els ritmes de vida diària. Per això ara cohabiten col·lectius amb pautes culturals diferents i en franca dificultat d’integració o assimilació per la cultura, ‘soi dissant’, tradicional illenca. Em referesc als estrangers residents, els immigrants treballadors i els nascuts aquí ‘no integrats’. Això provoca xocs culturals. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la llengua catalana enfront de les actituds d’aquests col·lectius i, també, de la política de l’estat espanyol.

Ha aparegut, per tant, el xoc de cultures. Sense excepció tot sistema cultural té línies de fractura, punts essencials de tensió i conflicte. Els resultats són que ens trobam amb una població que s’ha vist enrampada en un important procés de desestructuració o, si es vol de reestructuració cultural per la incidència del turisme i per l’agregat d’una massa humana provinent de fora de les illes.
Entenent la cultura en un sentit més ample, és ben clar que a les Balears s’ha d’analitzar el turisme com un dels vectors del canvi cultural, encara que no l’únic, el procés d’urbanització i la predominància de la televisió i la globalització internetiana en són d’altres. En aquest sentit la teoria de l’aculturació diu que quan dues cultures estan en contacte, una tendeix a dominar. En les formes materials de cultura, pos l’exemple de les arts tradicionals: en el cas d’això que hom anomena els souvenirs, com el cas més universal, en un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser subtituïts per uns productes degenerats i pseudo-tradicionals, elaborats de forma massiva. Però, paral·lelament, es recuperaren els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la ‘prostitució’ per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa que el turista quan compra unes vacances compra -molt de pics involuntàriament- cultura, encara que aquesta cultura s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a la cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que, si bé, en determinats casos el turisme estimula fenòmens culturals ‘reals’, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.

El turisme va provocar un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís que duia aferrat. Molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat a negar: l’aparició de l’autoodi, la síndrome del ‘patois’ front a la ‘grandeur’. Però sense el passat, ben ancorat en el futur conscient, ni la nostra llengua, ni els nostres costums haurien de tenir sentit dins el procés d’homogeneització de la societat post-turística. Els Cossiers ballen quan és el dia i l’hora. No ballen, com ho feien abans, cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple. Tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre ni la dignitat, ni la terra.