L’abundància i el col·lapse

A l’estat espanyol, en qualsevol cas, el que hi ha hagut ha estat dispendi, que és el revers irresponsable de l’abundància: el dispendi de molts de doblers públics, per exemple, que en lloc de dedicar-se a construir o millorar les infraestructures bàsiques dels territoris i els ciutadans que més les necessiten s’han malversat per augmentar i potenciar l’Espanya madrilenyocèntrica radial. (Nota al marge que sovint s’obvia: tan important és que tothom pagui els seus impostos com que l’estat els gestioni bé, equitativament i productivament.)

O sigui que, d’abundància, poca. Tot i que sí: també abundància. Sobretot si comparam com hem viscut una majoria dels ciutadans de l’Occident benestant (sobretot d’Europa) durant els darrers setanta-cinc anys amb com ha viscut la immensa majoria de gent que tant en temps recents (i ara) com tot al llarg de la història han habitat el planeta. Sanitat i educació universals, entreteniment i oportunitats d’oci a balquena, pensions de jubilació: hem normalitzat el que hauria de ser imprescindible però que per a molts ha estat sempre i és encara ara un luxe o, pitjor, una pura quimera. Aquest estat del benestar més o menys generalitzat va ser possible gràcies a les correccions i les redireccions que el sistema capitalista europeu va fer-se a ell mateix davant l’amenaça d’expansió del comunisme.

És una de les paradoxes més sarcàstiques de la història que els conservadors i els liberals europeus hagin d’estar més agraïts a Lenin del que mai hi pogueren estar els proletaris russos. Ara que l’estat del benestar mostra símptomes d’una preocupant fatiga de materials (des de dedins uns volen destruir-lo i els altres no el saben protegir, i des de defora se’ns ha deixat més que clar que la nostra hegemonia al món està arribant al seu final) potser podríem mirar de salvar-lo, però qualsevol diria que encara vivim massa bé –gràcies a inèrcies passades– per atrevir-nos a fer-hi res.