Tradueixo literalment de la sinopsi de L’home qui a perdu son ombre, una pel·lícula d’Alain Tanner: «Quan no queden idees, quan ja no se sap per què es fan les coses, és com un home que ha perdut la seva ombra». És una sentència d’Antonio (Paco Rabal, qui si no...?), un vell comunista andalús. Hi faig referència amb motiu de l’assemblea de Més per Mallorca que havia de decidir si Vicenç Vidal, el seu diputat al parlament espanyol, continuava adscrit o no al grup de Sumar.
Els assembleistes optaren per la continuïtat, però la decisió no ve al cas. La creença de la gent és que el partit, en el trànsit de PSM a Més i de Més a la coalició amb altres esquerres, ha perdut l’ombra. I amb les conseqüències catastròfiques que anuncia l’Antonio. El PSM era un partit amb un sostre baix, però amb un electorat fidel, de país. Ara el sostre ha baixat dos pams i el vot s’ha disgregat. I això és dolent a parer de tots aquells que consideren que llengua, cultura i territori se’n van en orri pel forat de l’escurador.
El batlle Martínez acaba de nomenar Rels B ambaixador cultural de Palma de cara a veure acomplida la seva obsessió d’aconseguir que la ciutat sigui designada capital europea de la cultura. Amb tal de universalitzar la identitat cultural balear, el batlle Martínez no dubta a viatjar a Nova York per marcar-se en ple Times Square un sapateado amb més sal que un rodell d’arengades. Un deu! Però en referència a aquest nomenament de Rels B, s’ha passat de set cases. Rels B, o Daniel Heredia Vidal, pot enorgullir-se d’una trajectòria humana admirable que es visualitza en l’adolescent que feia de manobre i en el cantant que actualment arrossega multituds.
El seu èxit és ben lícit. Però la cultura que fa moure els pobles i els dignifica no té res a veure amb allò que ell representa. Començant pel llenguatge, d’argot dominicà, exempt de tota referència, no a la llengua catalana, sinó al catanyol. En qualsevol cas, Rels B, amb una espontaneïtat pregona, ens acaba d’oferir una visió actualitzada de la mallorquinitat que no superaria ni Marina Garcés, una llumenera del coneixement humà. Repareu en la lletra de Balearico, consumiu-la sencera. Hi trobareu una socialització del lleure: «Bebemos vino, no Moët&Chandon/ Paella en el barco, mami, sabe mejor».
Una afirmació d’identitat: «En la isla l’m a boss, ya lo saben (Skinny)/ Que le jodan a los rusos y a los alemanes/ Balearico, son nuestros los mares». Una aposta de model de vida: «Aquí no es rico, baby, el que más gane/ Ser rico es no tener responsabilidades/ Las cosas cambiaron, es cosa de edades». De plans de futur (admetent que la mami dels primers versos és colombiana): «Una casa en Mallorca y la otra en Medellín/ Ojalá que los planes salgan bien por fin».
I de present: «Tenemos libertad como pájaro en cielo, y de vez en cuando/ Le escribo al dealer pa que traiga algo/ Y amanecemos, yeh-yeh-yeh». Finalitza coincidint amb mossèn Costa (tan aliè al hip-hop!), tot clamant per un renovat siau qui sou: «Larga vida a lo genuino/ Y al que invente o que rabie, me chupe un huevo».
Insisteixo: en aquesta peça de rap hi ha un tast de la nova Mallorca o de la que ve. Considerem-ho un drama dels grossos. Llis i ras, Balearico és el mirall que ens diu, amb una sinceritat encomiable, quina és la nostra realitat poblacional i sociocultural. Què en fem...? Toquem a sometent!
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Hombre, mira que defender la identidad de Mallorca con un artículo que empieza con "Tradueixo", acaba con "Insisteixo" y "quèn en fem", y nos descubre que Palma tiene un "batlle"... Entre Madrid y Barcelona, los centralistas peninsulares nos tenéis bien ninguneados.