Quo vadis, Marga

Tanmateix, ara, en sentir-lo parlar amb motiu de la distinció que ha rebut, hem de reconèixer, meravellats, que acabem d’escoltar un savi. Que, endemés, toca de peus a terra. «No hi ha pobles bilingües, som monolingües», «Hem de pensar en la nostra llengua perquè si no, serem una colònia mental». Són perles seves, d’un savi. Aleshores el lament és inevitable. Com milloraria aquest món nostre si en comptes de bombardejar-nos amb ximpleries com un pa de pagès, ens deixessin escoltar qui s’ho paga! Ens obriríem al pensament, al diàleg. I ens evitaríem espectacles de sarsuela. Tinc present l’Ayuso de la conferència de presidents a Barcelona. Però també una Marga Prohens que ha perdut la coherència. No ho dic per dir. A les darreries de maig va presidir l’homenatge a Josep Maria Llompart en el Teatre del Mar, on es representava Els mots que m’han abocat al poble, un text de Carme Planells que resumeix les inquietuds socials i literàries de l’il·lustre homenatjat. En el discurs introductori, la presidenta no va estar-se d’enaltir el compromís de pedra picada de Llompart amb la llengua i cultura catalanes. Curiosament, tot i el seu verb inflamat, dos dies després el Partit Popular que ella presideix concedia als seus germans de sang italiana el cap del Baptista que, traduït en llenguatge local, vol dir que va avenir-se a la castellanització de les escoles i a altres ignomínies semblants. A què juga, la senyora presidenta...? Així amb Llompart, així del braç de Manuela Cañadas, una Arditi que pretén escombrar tot el llegat cultural pel qual va lluitar el poeta.

Però la presidenta, a la seva. Mentre l’opinió pública sensata encara no havia assimilat l’atemptat contra els nostres drets lingüístics, escenifica un acte literari de primer nivell amb motiu del cinquantè aniversari de la publicació del primer llibre de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora. Paradoxalment, l’endemà, divendres, viatja a Barcelona a penjar-se del braç d’Ayuso que acabava de titllar la llengua catalana de provinciana, per reaparèixer tot seguit, el diumenge, en els carrers de Madrid entre milers de Caralsoles convocats per Feijóo.

Recorro de nou a Pere Lluís Font: «Sense cultura i filosofia (···) quedem més a disposició dels estereotips i la simplificació, del populisme i la frivolitat política, de les consignes perilloses i els discursos d’odi, de la ruptura dels vincles comunitaris i l’abandó dels valors ètics fonamentals». És una cita llarga, però contundent. Entre tanta xerrameca de primera plana, la lluminositat de la paraula ben dita és impagable. I altrament la pregunta inicial que és alhora reflexió: on vas o que diantre fas, Margalida?