Recuperar perspectiva política en favor de l’economia

Un partit nacionalista, en el sentit de qui aspira a posar la voluntat de les Illes per sobre d’altres interessos, no serà ja probablement mai predominant al Parlament balear, veient com evoluciona la nostra societat, a l’empenta, entre d’altres, de la creixent immigració que vivim. Pel nacionalisme sobiranista de Més, antics PSM de les Illes, més que per ningú, estancats o en recessió en suport electoral. El seu rol no pot ser més que el de frontissa, com tants altres partits regionals, independentistes o no, als diferents països. Però ho hauria de poder ser, no només abraçats als socialistes. De manera que estic convençut que Més i PI han de flexibilitzar els seus postulats polítics, abandonant cert radicalisme, percebut com a dogmàtic, en favor de visions més liberals (qui pot estar en contra de més llibertat per a la nostra societat?!), per molt que ara se ens indigesti el neoconservadurisme de dretes. Cal que aquests partits –junts, inicialment, en una única plataforma– puguin pactar amb les dretes (incloc, aquí, el PP). Tot això, per dues raons. Primer, perquè el PP, malgrat la seva prevalença, no té majoria suficient, consolidada, sense la carrossa de Vox. Aquests, des de la seva minoria, són els autèntics perills per la construcció efectiva d’una identitat pròpia illenca. Una identitat a construir des del territori, des la cultura, també catalana, que l’antic PP sempre va acceptar, i que només ara, forçats pels pactes, està foragitant. La llengua és pedra primera de l’ estima a la nostra ànima com a país. La llengua, la cultura, la tradició, la història amagada tants anys pel franquisme... són les nostres arrels. No en tenim d’altres; i ni l’espanyolisme, ni l’iberoamericanisme, ni un fals europeisme –aquest encara sense prou contingut– ens les ha de fer perdre. És que si aquells partits que tenen més clar d’on venim i on volem anar, no poden pactar amb el PP, l’adversari ara, aquest queda en mans de Vox, l’enemic de la nostra construcció com a país.

En segon lloc, el PP balear, extreta la deriva actual –precisament forçada per la ultradreta nacionalista espanyola–, compta amb tradicions sòlides molt més obertes, per liberals, que les actuals. Aquestes estan avui malmeses per Gènova, en la batalla central contra els socialistes; dues formes de nacionalisme espanyolista, aplaudides per altres comunitats que tenen poc sentit de pertinença, a les quals ja les anaven bé les antigues diputacions, i que consideren les CCAA com un artefacte equivocat. Crec evident que l’actual direcció ‘nacional’ del PP juga ja, en tot cas, la seva darrera partida, perduda ella mateixa sense possibilitat de pactar, enfrontada fins i tot al centre-dreta basc i català. La seva gent, els quadres que esperen governar (per a fruir de menjadora o impulsar el canvi de polítiques, que de tot hi ha!), no entén com, amb tant suport parlamentari reiterat, el seu líder no ha estat –ni és– capaç ni tan sols de presentar una moció de censura, i porta als seus a manifestacions al carrer, més pròpies de l’esquerra que de la burgesia madrilenya que representa.

Entenc que a molts els faci mal de panxa el que escric, en especial davant d’unes properes eleccions. Però precisament per això, davant d’una majoria insuficient, els partits d’obediència balear haurien de ser forts per empènyer alguns dels canvis esmentats. En tot cas, a la política, els pactes no són per sempre; i en els seus continguts toca valorar la proclivitat i, sobretot, el canvi relatiu de tendència. No només atendre la narrativa tal com es conta des del present, de manera absoluta i lineal, escrita i viscuda amb ressentiment dels seus partícips a cada moment, més o menys confrontats, sinó amb perspectiva de futur.

Allò que necessita avui la nostra societat illenca, la nostra economia, la nostra Comunitat, és un conjunt de coses que han de variar, a poc a poc, cap a millor, per bé de la sostenibilitat, la cohesió social, les condicions de vida dels ciutadans. Un futur que el centre i l’esquerra nacionalista illenca no poden deixar en mans del socialisme espanyolista, camí de la irrellevància, o d’un govern del PP arrossegat per una ultradreta espanyolista radical. Per aquests, no existim com a illencs –menorquins, eivissencs, mallorquins, formenterencs–, sinó com a espanyols que vivim conjunturalment a cadascun dels indrets, empeltats per gent de pas que no sempre s’estima prou la societat que els acull.