Després de les tempestes de la nit na Margalida puja a veure si han sobreviscut els planters d’alfabegueres, les roses místiques i els clavells de moro. Ha anat bé, el poc calabruix que ha fet no els ha despentinat. Baix cap al poble. Prop de l’església hi ha lul·lea. Els abellers en aquest temps se separen en eixams diversos, i això sol passar cada any a un abeller històric que hi ha dins un forat a les pedres del campanar. Avui, un d’aquests nous, s’ha aferrat al monòlit que dedicaren al frare del poble que va anar a convertir indis per devers Califòrnia a les ordes de fra Ginebró de Petra. Han cridat a un, que va d’abelles, i amb un toc precís ha fet caure l’eixam dins una caixa-casera. «M’han dit que el ‘manolito’ ha aparegut arrebossat de beies» Me comenta l’amo en Joan Pleu. «Au! No heu d’exagerar, i la pedra és un ‘monolito’, ‘monolito’! No heu de dir ‘manolito’ l’amo en Joan que no queda massa bé» El corregeix en Sion Cot. «Saps que te vull dir? Que jo ho vaig aprendre a dir així, i ja me va costar...!»
Per fer temps, abans d’anar a donar el condol a l’església, m’atur al cassino i m’assec a una rotllana de «sèneques» per petar la xerrada. Com que hi ha un silenci aprofit per contar alguna cosa de la meva família: «Mon pare, va créixer dins la ferreria de son pare, el meu padrí Climent, allà al carrer de s’Arraval i, com tots els al·lots pucers, feia el que podia, malfraig a cosses! Un pic feia tornar pessetes en duros, feia créixer una peça de dos damunt s’encruia i llavors la torrava dins sa fornal i enganava en Pep dels Ulls, un torroner que venia per ses festes. Un bon dia mesclà carbó amb flor de sofre i potassa i allò dins la fornal va fer un pet». «Li esfondra sa fornal?» «Idò. Son pare, el ferrer, li fa fotre quatre galtades i una bona barrejada». «Una barrejada?» Demana un palmesano que ha vengut a viure al poble. «Sí, una barrejada, a mon pare, el meu padrí no el va ‘renyar’ mai, sempre el va ‘barrejar’ quan l’havia de reprendre per alguna cosa». «Barrejar... Ho trob molt més descriptiu i viu, i vol dir lo mateix» s’aclareix ell amb ell, el de Palma.
«I la cosa sexual? Com ho dus?» Li demanen a n’en Xesc de Son Cloves que en solia bravejar molt. «Malament. En això des boixar, vaig de mal paper en mal paper, i ja no té remei... Ai!» «Que no», li dic i li recit un tros de La Rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseït: «Si en saps el pler no estalviïs el bes / que el goig d’amar no comporta mesura. / Deixa’t besar, i tu besa després / que és sempre als llavis que l’amor perdura». Deix altres estrofes («Si la despullava / oh, la meva amor!...»). Mentides piadoses per homes grans. Això de la poesia no l’ha impressionat gaire. «Ja ho provaré demà» continua en Xesc «i si va bé, bé, i sinó, s’arreglarà tot sol, o ho arreglarà es temps, que és molt suposar...» El corol·lari crec que és: ‘qui dia passa, any empeny’! «Vos promet que me resignaré!» conclou.
Anam cap al funeral. Trob en Mateu Calliscló i me conta que son pare ahir se va trobar molt malament, era una cosa de ventre, i se veia que l’homo ho passava fatal. Cansat, els va dir, després de sentir que el volien ingressar a l’hospital: «No, a l’hospital, no, me podeu dur directament al cementeri i ja tendreu una feina feta». La filla li digué a cau d’orella: «Mon pare, això no va així: primer vos heu de morir!» I ell va fer com que ho entenia. I parlant de morir-se me trob fent coa a la filera del condol del funeral d’en Guillem de Can Bleix, acot un poc el cap quan pas per davant els endolats –és un dir– i murmur quatre paraules: ‘al cel mos vegem’, ‘vos acompany en el sentiment’, ‘en pau descans...’ Pens amb en Salvador Dalí, quan li demanaren: «És vostè creient?». Respongué: «No, no som creient, però som practicant». Un poc com un servidor.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.