Desemparada

Núria PascualPalma06/06/25 4:00

Cada vespre quan em fic al llit, sent una òliba udolar, més o manco a la mateixa hora. Feia estona que no en sentia una; des que era petita. Llavors, des del meu llit de noranta i a ca mos pares tot protegia: un llençol abans que arribés la xafogor i aquesta au misteriosa rastrejant la nit.

I ara, des del llit de matrimoni canapè, em visiten paneroles. Aquestes bèsties sortides de les clavegueres de l’infern m’atemoreixen i em provoquen un oi indescriptible, punyent, vomitiu. El pànic em desvetlla nit sí, nit també. I per si no n’hi haguera prou, la meva moixa me’n fica al llit a altes hores de la nit. Adesiara pens que necessitam algú que ens porti les pors dins el cau i així, amb la por vençuda poder tornar al refugi. No sempre funciona, com anit, quan una cuca em mirava des del meu coixí.