Temps frívols, obscurs

Bauzá va moure un sagramental. Margarita no. En té prou amb treure el cap a la finestra perquè sonin mamballetes. A diferència de l’apotecari Bauzá (qualsevol cosa abans de polític o servidor públic), no té empatx a deixar-se veure a actes culturals i socials d’un inequívoc signe de país, no endebades el lema del seu govern lloa la identitat i tot allò que comporta. Ho recordeu...? ‘Orgull d’ésser d’aquí’. D’aquí ho era Ramon Llull, és cert; però també el marquès de Zayas. Vull dir que és un eslògan que rere una pretesa rotunditat, amaga una ambigüitat manifesta. Ideal, sens dubte, perquè s’hi identifiqui aquest mallorquinisme historicista que amb els seus vots li ha estès la catifa vermella davant el Consolat de Mar. Margarita és més viva que un cove d’alatxeta i sap que la majoria dels seus votants, de tradició familiar mallorquinista, no li retiraran la confiança per menystenir la llengua.

Si no la retiraren als Maura, March o Franco, com ho han de fer ara que tenen en Vox, que assumeix generosament la responsabilitat de totes les involucions, un regal caigut del cel? L’oposició, o aquest conjunt d’esquerra o centre esquerra comandat pel PSIB, ho tindrà pelut per a recuperar, d’aquí dos anys, els espais de poder de la legislatura passada. No fallaran els socialistes, perquè l’armengolisme té pes i sempre, amb el pretext del vot útil, n’espigolen d’altres, comunament moderats. Els partits que fan caramull seran, altra volta, determinants. Podem, Sumar...? Tenen un sòtil baix. I entre els potencials aliats del PSIB de tradició regionalista, tot són lladrucs a la lluna amb un missatge més victimista que reivindicatiu. El margaritisme, en canvi, s’ha plantejat dos objectius ben concrets, enfortir el nacionalisme espanyol i mantenir l’actual model econòmic, tot i que dona preocupants símptomes d’exhauriment.

Però no abandonem els regionalistes. Els partits de disciplina autonòmica haurien d’esmerçar esforços a explicar a la massa social que històricament s’ha sentit còmoda entre les polítiques de Maura i els versos de Costa i Alcover, la necessitat de plantejar-se quin país volen. No es pot repicar i anar a missa eternament. Qui estima la llengua, no arma el braç que l’agredeix. L’OCB ha abandonat la Mesa de Sostenibilitat. És una decisió important, aclaridora. Armengol és l’únic remei contra el virus Prohens. A curt termini, s’entén. Parlem clar: l’armengolisme és federalista i el PSOE, autonomista per conjuntura històrica.

El batlle Martínez (Pepé en estat pur) per presentar Palma a Nova York se marca, amb Kiki Morente a la guitarra, un sapateado en el cor de Manhattan; i Salvador Illa, un unionista de cor de viatge a Osaka, promou Cataluña amb ñ del braç d’una flamenca amb més sal que una llauna d’anxoves. Què vull dir...? Doncs que a dreta i esquerra hi ha gent consemblant. Ja ho sabeu: el llop muda les dents, però no els pensaments.