Ara fa un any desbordàrem la Plaça Major i el centre de Palma, i avui, amb la mateixa fermesa i determinació, inundarem la plaça Nova de Santa Maria. Perquè fa falta tornar a sortir al carrer, més que mai.
Actualment, Mallorca i les Illes Balears travessen una situació de fragilitat extrema pel que fa a la pervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra identitat. La davallada de l’ús social de la llengua catalana, la pròpia del país, experimentada en els darrers temps és fruit d’una conjunció fatídica de diversos factors: la manca d’unes polítiques decidides d’acollida i d’inclusió lingüística i cultural de la població nouvinguda a l’altura de les circumstàncies, després d’anys d’un creixement demogràfic fora mesura; les dificultats que la globalització i la irrupció de les noves tecnologies impliquen per a qualsevol idioma de dimensió petita i mitjana, especialment si es troba en procés de minorització, i, també cal afegir-ho, la baixa autoestima, la insuficient consciència lingüística d’una proporció elevada dels nostres conciutadans.
Dissortadament, davant aquesta situació, el context polític actual no podia ser més hostil: governa un Partit Popular que amb el seu soci preferent, l’extrema dreta, han posat fil a l’agulla per desballestar, peça a peça, tot allò que havia costat tant construir en dècades d’esforç i consens en el llarg i dificultós camí cap a un horitzó de normalitat per a la nostra llengua (model lingüístic educatiu, capacitació lingüística dels empleats públics, usos lingüístics institucionals i administratius, etc.). El que vivim avui no és un simple retrocés, és una involució pactada en contra de la majoria social d’aquest país. El PP de les Illes Balears, que en altres èpoques havia sabut actuar d’acord amb la seva responsabilitat com a partit majoritari, avui es mostra sotmès als dictats d’uns fanàtics que tradueixen la seva animadversió contra la llengua i la cultura pròpies en el preu que els fan pagar pels seus vots.
Perquè no es tracta únicament de les mesures regressives aprovades en aquest primer bienni negre de legislatura des de la perspectiva lingüisticocultural, sinó també, amb una inoperància i passivitat desesperants en aquest context d’emergència lingüística, de l’absència de polítiques ambicioses de protecció i promoció de la llengua, quan els poders públics en tenen el manament estatutari. I, potser encara pitjor, d’una responsabilitat per omissió, posant-se de perfil davant el discurs d’odi dels seus socis contra la nostra llengua i cultura, i, per tant, en detriment de la convivència i la cohesió social. En comptes d’activar, per higiene democràtica, un cordó sanitari contra l’extremisme i d’aïllar qui se situa fora del perímetre del consens estatutari, Prohens opta per normalitzar-ne la presència, com un actor més, en el que constitueix el major fracàs polític i institucional de la nostra història recent.
Es tracta de la llengua, sí, però també de Mallorca i de les Illes Balears en conjunt, del territori i de la seva gent. Perquè la situació de la llengua és indissociable d’un model econòmic depredador que s’ha col·lapsat; que està basat en un turisme de masses fora de tota proporció, i que es caracteritza per un creixement desordenat, frenètic i il·limitat. Un model que ha fet d’aquesta Mallorca actual, saturada i massificada, un lloc pitjor per viure. Una part important dels habitants del país no disposa d’una mínima qualitat de vida, i molts d’altres ni tan sols de les condicions bàsiques que els permetin subsistir amb la dignitat necessària. Es tracta d’un model insostenible des de tots els punts de vista: social, econòmic, ecològic i, també, evidentment, lingüisticocultural.
Es governa per a una minoria de privilegiats, d’aquí i de fora, que concep Mallorca com un botí destinat a ser saquejat, i en contra de la majoria social, dels centenars de milers de mallorquins que contemplam, amb ràbia, en què s’està convertint el país que tant estimam. És ben hora d’aturar i de decréixer, de forma progressiva i ordenada, sense dilació.
Dit sense tremendisme, però defugint igualment l’autoengany: o reaccionam de forma ràpida i decidida o desapareixem inexorablement com a poble. No queda temps per a contemporitzacions, no hi ha espai per a la indiferència. Sortosament, ens comptam per desenes de milers els mallorquins que som conscients del que ens hi jugam, i que ens manifestam disposats a protagonitzar el nostre futur, amb més convicció i més força que mai. I en serem de cada vegada més, perquè n’hem de ser molts més, d’aquí i de totes les procedències, però ara tots mallorquins.
Ara és el moment i hi som a temps.
L’OCB fa una crida a una mobilització permanent en defensa de la llengua, la cultura i el país. I per això, aquest dissabte, convidam tothom a sortir massivament al carrer i omplir la plaça Nova de Santa Maria per agafar forces i per proclamar, ben alt i clar, que hi som, més determinats que mai. Cal compromís, esperança i coratge. Sí a la llengua!, per Mallorca!
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Si, pero da de comer a unos cuantos. Y somos responsables de haber creado sociedades débiles y dependientes. No se puede ser más bueno que el Papa pero prohibir lo que hay que prohibir y cerrar las puertas a lo que hay que cerrarlas. No sólo la lengua y la tradición se pierden, estamos perdiendo también una forma de vida de justicia y paz. Las calles arderán, y no será de nuestras protestas, sino de la toma del control por parte de los últimos llegados, poco acostumbrados a esa paz y justicia.
La llengua i el pais ja estan venuts. No veus els carrers?. Estam disposats a fer res?. Idò, tot això és melancolia.