Conversant per Ciutat de globalització, neofeixisme i autoajuda

Els amics ens retrobam, no hem perdut el punx discutidor, passejant per Palma. Comença en Biel, com sempre tan superestructural: «Es podria pensar que el neofeixisme és un revolta contra la globalització neoliberal?» Contraatac jo mateix: «Hem de ser clars, la globalització es refereix simplement a la interdependència dels països a distàncies intercontinentals». «Sí, però aquesta concepció està ‘geogràficament despullada’. No hi ha res mes?» En Julià posa seny: «Els populistes ho tenen molt fàcil, culpen el comerç i els immigrants de la majoria dels problemes dels seus països, per això imposen aranzels proteccionistes i inicien creuades contra els estrangers, però obliden que les xarxes socials són fonts molt més potents de globalització, com abans ho eren el comerç o el pas transfronterer de persones, legals o il·legals». «Sí, però...» és en Toni qui contrapunteja la discussió «ja hem vist a tots aquests milionaris de les noves tecnologies, que crèiem demòcrates, com es posaven de genollons davant Trump, i algun aixecava el braç fent la salutació feixista». «Es cert! Però no hi ha modernament camises negres, ni blaves; Michel Feher al seu llibre Producteurs et parasites els anomena «nazis asperger». «Hem de ser coherents: tots els qui voten l’extrema dreta són feixistes?» Taxatiu diu en Biel: «Sí. Simone de Beauvoir: un no neix feixista, s’hi converteix. Mira tu com molts d’intel·lectuals, wokistes abans, s’han passat a l’extrema dreta. S’han cansat de la monòdia del canvi climàtic, del feminisme...» «No, per favor!» és en Gori exaltat «no traguem el feminisme! Ja me conec el discurs: Maleïdes feministes arrogants, que fan sentir a molts de mascles resistents heroics de la masculinitat lúcida, front a la onada abassegadora de correcció política i de poder feminista».
Dic que Marian Martínez Díaz-Bascuñan me deia: «La ultradreta en ascens no és més que una reacció al dogmatisme progressista. Els wokistes són els culpables de l’auge de l’ultranacionalisme aranzelari i de la dreta venjativa». «Jo tenc la solució!» diu en Tomeu, «l’autoajuda. Basta escoltar a Marian Rojas Estapé o a Nazareth Castellanos per saber que la biologia és la causa i la solució de tots els nostres problemes; que si l’oxitocina, la dopamina, les endorfines... i la seva producció natural a través de la meditació, el silenci, la practica de la respiració... Aquestes hormones aconsegueixen solucionar el nostres problemes dels quals en tenim la culpa nosaltres mateixos, no són culpa de la precarietat laboral, de la falta de temps o de les dificultats per accedir a un habitatge. Són culpa nostra i si tenim voluntat per solucionar-ho ho podem fer». «Un poc d’assossec» demana n’Alexandre «pretendre tenir, com tenen aquest gurus, un mètode universal que serveixi per poder solucionar problemes concrets és una vertadera barbaritat, ja ho diu en Ramon Nogueras al seu llibre Perquè creim en merdes». «¿Com es possible que posin exemples com el del monjo que va descalç, les pedres del camí el molesten i demana que s’arregli el camí per no fer-se mal al peus, quan, un altre monjo més savi, li diu: ‘perquè no te poses sabates?’. Això és una enorme banalitat». «És la pregunta de sempre» suggereix en Toni «És més fàcil canviar-se un mateix que a tota la societat?» «Una altra metàfora: un peix que està malalt, enrevoltat d’aigua bruta, li donen medicines per tractar el seu mal individual quan, només canviant l’aigua bruta per aigua transparent es resoldrien tots els mals, el seu inclòs. Els mals col·lectius, si se solucionen, també solucionen els mals individuals». «I què hem de fer?» En Joan: «Hem de tornanr a creure que els desitjos d’igualtat dels altres no ens robaran res, creure que et roben dona lloc al ressentiment i obre el camí de l’extrema dreta, alimentant la cultura de la polarització i la crispació continua. El wokisme irredent i tradicional no se’n tem que aquest èxode és alimentat per gent a la que se li ha promès prosperitat i se sent traïda pels seus governants. I és aleshores quan el neofeixisme fa aparèixer fantasmes de la modernitat apocalíptica: el feminisme, la globalització, l’emigració, el canvi climàtic...». «I així anam».