Eclesiopaties actuals

Pel que fa a la figurera, o patologia de l’aparença, el Concili Vaticà II, particularment en Lumen Gentium i Gaudium et Spes, recordava que l’Església no viu per si mateixa sinó per servir el món. Aquest recordatori contrasta amb la temptació recurrent de tancar-se en la pròpia imatge, en l’autopreservació institucional o en la construcció de figures de poder i prestigi social. Aquesta figurera transforma la missió en espectacle, la humilitat en vanitat, la pastoral en mera gestió d’imatge. Benet XVI advertia contra aquest perill quan parlava de la «mundanització» de l’Església, un cristianisme reduït a una estructura de poder, incapaç de transmetre l’autenticitat de l’Evangeli.

Al seu discurs a la Cúria el 2011, advertia de «la grandiloqüència buida» que pot infectar l’acció eclesial. Francesc, en la seva crítica constant a la «mundanitat espiritual», posa el dit a la nafra, «la vanitat, l’autoreferencialitat, la recerca d’honors» són símptomes d’una Església malalta que es contempla en el mirall en comptes de sortir a les perifèries. Juntament amb la figurera, l’altra gran eclesiopatia és la ignorància, el desconeixement de la fe (analfabetisme religiós), de la teologia (impossibilitat de donar raó de la pròpia fe) i del món (analfabetisme cultural i social).

El 1965 el Concili Vaticà II ja reclamava una formació integral dels fidels i una lectura dels «signes dels temps» (Gaudium et Spes, 4), és a dir, la capacitat d’interpretar la realitat contemporània des de la llum de l’Evangeli. No obstant això, avui ens trobem amb una fe superficial, sovint reduïda a gestos rituals sense veritable coneixement teològic ni capacitat d’interpel·lació crítica. Benet XVI, amb el seu fort èmfasi en la raó i la fe, denunciava aquest empobriment intel·lectual. Una fe desvinculada de la veritat acaba essent una caricatura d’ella mateixa. La ignorància erosiona la capacitat de diàleg amb la cultura contemporània i buida de contingut la missió evangelitzadora.

Francesc, d’altra banda, assenyala que la ignorància pastoral, no saber com acollir, discernir, acompanyar, es tradueix en una Església rígida, dogmàtica en el pitjor sentit, incapaç de comprendre les realitats complexes del món actual, des de les noves famílies fins als desafiaments socials com la migració o la pobresa. La sociologia religiosa moderna confirma aquest diagnòstic: assistim a una desinstitucionalització de la religió en moltes societats, causada en part per la incapacitat de les institucions religioses d’adaptar-se i dialogar de manera creïble. Els joves perceben sovint l’Església com a irrellevant o hipòcrita, atrapada en si mateixa i desconnectada de la seva realitat vital. A més, estudis recents mostren que l’analfabetisme religiós ha crescut: molts que es diuen cristians no coneixen ni les bases mínimes de la seva fe, mentre que la formació teològica es fa cada cop més rara fora dels cercles acadèmics eclesials.

No hem d’inventar res! La medicina contra la figurera i la ignorància ja ha estat proposada tant pel Concili com pels últims successors de Pere: l’Evangeli amb humilitat i intel·ligència. No es tracta però d’engegar una reforma cosmètica, sinó una conversió profunda. Humilitat per reconèixer la pròpia feblesa i deixar de cercar la glòria mundana. Formació sòlida per articular la fe amb la raó i el món. Compromís amb els pobres i les perifèries. Només així, l’Església podrà curar les seves eclesiopaties i ser fidel a la missió que se li fou encomanada. I avui, la pregunta que ens feim és, serà Lleó XIV capaç de trobar-ne la cura?