Unir les esquerres

D’aquell primer Pacte de Progrés, del qual vaig tenir l’honor de fer part, quatre persones ja no hi són. El darrer en partir ha estat Pere Sampol, amb qui vaig tenir sempre una relació molt positiva, una bona comunicació i una gran entesa. La resta són Xisco Antich, Joan Mesquida i Xisco Quetglas. Tots foren companys amb qui visquérem situacions difícils i moltes esperances compartides. En tot això, les lloes i enaltiments cap a ells han estat (ho hem vist amb els dos casos més recents: els d’en Xisco i en Pere) unànimes. Moltes de les paraules de reconeixement i estima han vingut de persones que, veritablement, els apreciaven, els han valorat sempre i els han manifestat aquesta valoració en vida. D’altres manifestacions, que no dic que no siguin sinceres, les podem llegir o escoltar amb un punt d’escepticisme.
S’han comentat aspectes magnífics d’en Xisco i d’en Pere. Foren els principals arquitectes del Pacte de Progrés, aquell primer encontre de les esquerres després de la Segona República. I tot el que s’ha dit és cert. Però no es pot oblidar que, quan ells hi eren, es trobaven en actiu políticament, reberen tota casta de desqualificacions, insults i improperis per part d’alguns que ara, ves per on, acaben de descobrir què n’eren de bons. Sembla que t’has de morir perquè es parli mínimament bé; mentre s’està vigent i treballant, amb salut i entrega, les crítiques lícites que s’han de fer als gestors públics es poden transformar en paraules de desqualificacions constants, que en alguns casos poden arribar a deshumanitzar als destinataris.
Sampol, Antich i Grosske foren tres columnes bàsiques per a edificar la unitat de les esquerres i desbancar anys i anys de conservadorisme polític. Donaren una gran lliçó, arraconant diferències i centrant-se en tot allò que podia unir una acció de govern. El seu exemple hauria de servir pels moments actuals, on malauradament es veu una desunió important dins les esquerres, sense que es pugui intuir que aquesta situació es pugui corregir. Plantejar-se accions unitàries, amb uns programes concrets, és el que manca ara mateix. L’única forma de tirar endavant una agenda progressista a Espanya i a Balears és precisament això: treballar per construir uns programes que tenguin punts en comú entre les esquerres i que facilitin l’entesa. Moltes persones segur que ho valorarien. Com ho feren fa uns anys de la mà dels companys esmentats, que marcaren una pauta de feina per a molts.