Quan el creixement és la condemna

En cada cicle econòmic, després de cada crisi –sigui financera o sanitaria–, el mateix ritual: l’illa es torna a oferir al millor postor. Més turistes, més vols, més creuers, més cotxes, més treballadors temporals i... menys vida digna per als residents. Aquesta és la Mallorca del segle XXI: un aparador de felicitat low cost per al turista, una màquina de beneficis per a les cadenes hoteleres i els fons immobiliaris, i una trampa asfixiant per a qui encara pretén viure-hi perquè ha nascut aquí o l’estima.

Darrere de cada turista hi ha una cadena de serveis que cal posar en marxa. Haurem de netejar més, augmentar la policia, més control de mobilitat, importar més aliments, reparar més infraestructures. Però, qui ho paga? Nosaltres. Els preus augmenten, els sous no. L’habitatge es dispara perquè tothom busca pis: el cambrer que arriba de fora, el turista que vol allotjament, i el jove mallorquí que vol independitzar-se. Però el mercat només respon a qui pot pagar més. I qui pot pagar més no és d’aquí.

Cada any hi ha més residents que se’n van. Fugim de la precarietat, dels embussos, del soroll, dels preus. Fugim de casa nostra convertida en destí turístic. Mentrestant, ens arriben treballadors en condicions de semiexplotació per servir el turista. L’illa es converteix en una fàbrica estacional de rendiment turístic, i la vida real queda relegada a un segon pla. És això el que volem?

L’illa està col·lapsada. Les carreteres són una serp de cotxes de lloguer. Cada turista vol el seu vehicle. Cada resident ha d’anar amb cotxe perquè el transport públic és insuficient i oblidat. Les emissions, la contaminació acústica i la degradació paisatgística són el preu a pagar per continuar venent sol i platja. Tot això en nom del ‘progrés’ i la ‘sostenibilitat’.

Aquest model no és un accident. És una decisió política, sostinguda durant molts anys per governs que han prioritzat els interessos econòmics de lobbys turístics i immobiliaris. L’autogovern queda reduit massa vegades a fer de majordom d’unes elits que no viuen aquí, però que decideixen com s’hi viu.

La pregunta no és si volem turisme o no. És si volem continuar sent esclaus d’un model de turisme insostenible que ens fa més pobres, més estressats i menys lliures. Cal reduir l’arribada de vols, el nombre de cotxes, el nombre de places, el lloguer vacacional, la compra d’habitatges per part d’estrangers especuladors.

No hem de reduir els serveis públics, al contrari. Cal créixer en serveis sanitaris i educatius, en serveis per a persones majors, millorar els salaris de la gent treballadora.

Cal recuperar el dret a viure a l’illa abans que només quedem per servir taules i rentar llençols.