El diputat va de broma

Únicament s’oblidaren de donar visques «al Señor Dios de los Ejércitos», una expressió d’exaltació ben pròpia del nacionalcatolicisme i que, paradoxalment, suposa l’insult més ofensiu que es pot proferir en contra dels creients. Tanmateix, Pius XII va ésser el primer cap d’estat a felicitar Franco: «Agradecemos en Vuestra Excelencia deseada victoria católica España». Cal recordar-ho, perquè els Caralsoles actuals, en parlar de «la guerra entre españoles», procuren passar per alt les amistats que els ajudaren a acabar amb les institucions democràtiques i amb infinitat de vides. L’oblit és com el sabó fluix, ni rastre de la taca. D’altra manera, si no fos així, el diputat Sergio Rodríguez no faria broma sobre un aixecament militar que va rompre a trossos l’estat de dret, talment com va fer Gabriel Le Senne amb la fotografia d’Aurora Picornell.

Certament amb el primer d’abril de 1939, poca broma. Aquella nit que Ràdio Nacional anunciava la fi de la guerra deixàvem enrere un episodi de tres anys sinistres, però era el pòrtic d’entrada a quatre dècades d’una dictadura disposada a corroir valors ètics i de convivència fonamentals. En parlar del franquisme fem referència a l’eliminació física de les persones, però la repressió va anar molt més enllà. Béns requisats, treball dels presos en règim d’esclavatge, fam, mirades endolades, humiliacions constants, educació cretina, llibertats trepitjades i un sinistre degoteig d’assassinats que l’any 1975 (tants d’anys després d’aquell abril!) encara perdurava. Franco, en la resposta afectuosa a la felicitació del Papa, li demanava, en nom del poble espanyol (n’hi havia la meitat de proscrit) «protección para su gran obra del porvenir».

Justa la fusta! La proclamació de la victòria va caure a tocar de Setmana Santa. Tanmateix, el dia disset, que va ésser el primer dilluns hàbil, es reprengueren els consells de guerra sumaríssims a l’Escola d’Arts i Oficis. A les deu, contra Guillem Roldán de la Fuente i, una hora després, contra Joan Estelrich Ferriol. A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones, milers passaren per les presons i algunes generacions cresqueren sabent (o sense saber) que els drets civils eren paper rebregat. Per tot això i molt més, les paraules entorn del primer d’abril del diputat Sergio Rodríguez, són del tot improcedents, grolleres sens dubte.

Fins al punt que el ministre de Memòria Democràtica ha cregut procedent informar-ne la Fiscalia per si poden ésser constitutives de delicte. No s’ho pagava. Al cap i a la fi no ofèn qui vol. I el diputat Rodríguez no ofèn ni a morts ni a vius, s’envileix a si mateix.