Quimi Portet i les seves cançons en bell llemosí

El llibre du un pròleg de Quim Monzó i un epíleg de Manolo García, company de batalles de Portet a diferents grups de pop, però especialment al més famós: El Último de la Fila. Quim Monzó escriu: «En Portet treballa com un escarràs, talment com un antic poeta noucentista per obrir bretxa amb la seva catapulta d’emocions en l’alt mur mental tancat a priori de l’oient o el lector».

Feim una conversa amb ell. «L’humor és l’anarquia / que triomfa per uns breus instants», és un dels versos de Portet. «Em sembla un aforisme excel·lent» diu «tan excel·lent, que després dic ‘No sé on ho he vist, on ho he llegit, potser fins m’ho he inventat jo’. És que em sembla que m’ho vaig inventar jo, però ho vaig trobar tan delirant, que aquell dia devia estar o molt ben medicat o el carajillo, molt ben preparat. Ser de la broma és molt típic al nostre país. A tots els grups, a tots els pobles, hi ha el de la broma, i a vegades som uns pesats. Tu et vas animant, només falta que en rigui un perquè et doni peu a continuar en aquest camí. Però en el meu cas m’ha permès fer lletres de cançons i treure ferro a tots els pensaments més o menys filosòfics, a la part melancòlica, al pas dels anys. Ser de la broma és una protecció que tens i per a la sociabilitat és excel·lent. Si hi ha un element genuïnament català és l’humor, malgrat que som un país amb una història ben trista».

Cançons en bell llemosí és, per tant, una obra en vers completa, si exceptuem les cançons que va escriure per a El Último de la Fila, que no eren ni en bell llemosí, ni en català, i algunes de la prehistòria, quan formava part d’un grup amb un nom tan evocador com Kul de Mandril. Portet ha escrit uns textos que introdueixen cadascun dels onze discs en solitari i n’explica el temps i les circumstàncies. És un ‘Astre Intercomarcal’. «Com que venia de ser un astre ‘internacional’, vam rebaixar una mica la categoria a astre intercomarcal, que és molt divertit i molt còmode».

I això del llemosí? «Em sembla que s’ho van inventar els de la Renaixença, aquells senyors tan elegants i tan prats de la riba, una mica per destacar el parentesc entre el català i l’occità, i per donar-li un toc poètic, de jocs florals, una mica arcaïtzant. El meu material no té res d’arcaïtzant, però sí que té molt en compte la força de les paraules i de la llengua. Jo trobo que el català és supersexi. Fins i tot el de Pitarra i el d’abans de Pompeu Fabra. És una llengua divertida, que s’ha hagut de buscar la vida, a vegades amb dobles sentits, a vegades contra censures importants, i és una llengua que ha tingut la seva història, també trista com la del país, però que ha donat aquest resultat, que és el que tenim». Manté actiu el seu ‘World Tour’ que va començar el 1999. «Ja ens avisaran quan sigui l’hora de plegar.

Quan ets més jove sí que les gires van lligades amb un disc, però amb 67 anys estàs per sobre d’aquests formalismes. Si hi ha un concert, el fem, i si cal fer un disc, es fa. Mentre hi hagi algú que vulgui que anem a tocar, hi anirem. Si Bob Dylan, Paul McCartney i Neil Young, que tenen 80 anys o més, continuen cantant i ballant, jo, que sóc uns quants anys més jove, aspiro a fer el mateix en el meu petit àmbit geogràfic i intel·lectual.

I confio que alguna bona persona ens avisarà quan calgui posar punt i final: un metge, un psicòleg o algun familiar. Algú ens avisarà». Pos a l’Spotify ‘Vida interior d’un lluç’. Magnífica!