Penjar el telèfon

No és que es disculpin ni demanin explicacions ni facin advertiments de cap classe. Simplement pengen. No saluden ni posen excuses ni em demanen aclariments en un sentit o en un altre. Pengen. Pengen i ja està. Jo em quedo amb la boca oberta. D’aquesta manera, ells no saben el que jo els volia dir, ni jo sé el que ells volien dir-me. Aquesta és l’obra de teatre de l’absurd més absurda que conec. Una meravellosa obra d’art! Em diverteix i em fa pensar alhora. Però també em trasbalsa. No sé com he de reaccionar. Em passo hores i hores pensant què és el que deu passar perquè comunicar-me sigui tan difícil. Mentrestant, abandono les meves tasques domèstiques i creatives. Tot plegat em fa perdre un caramull de temps.

Me’n fa perdre més encara si en algun moment el meu interlocutor efímer vol obligar-me a parlar diferent. «Habla español!», em renya. Jo li dic que jo parlo català sempre, i que el meu català, segons la Constitució Espanyola de 1978, és tan espanyol com el seu castellà. Això l’aclapara i l’exaspera: és el moment definitiu en que, amb algun exabrupte, penja el telèfon per ignorància cultural i desinformació política. El feixisme lingüístic segueix tan viu com sempre. Volen ser iguals, però són superiors en barbàrie i analfabetisme. Com diria Ambrose Bierce, hi ha persones, encara avui, que el seu instint de conservació encara els funciona amb normalitat.