Rebentar falsos prestigis

Aquella aurèola, que venia donada perquè les tribunes des d’on predicar sobre el món i participar en el debat públic eren molt escasses, sovint servia per amagar raons i explicacions brutes, fosquetes, poc respectables: si aquell tenia un article diari era perquè un partit l’havia col·locat, si aquell altre era tertulià és perquè era amic i lleial servidor de l’amo de la ràdio, si aquell sortia tant per la televisió no era perquè fos més lúcid i brillant que els altres sinó més afí, més obedient i més previsible... Fa un quart de segle, fins i tot quan llegies un article que et semblava mal escrit, superficial, primari, tendenciosament argumentat, havies de fer un sobreesforç perquè l’aurèola de prestigi de la tribuna no et distorsionàs la valoració ni t’afluixàs la capacitat de llegir-lo críticament.

Ara que vivim en un món caracteritzat per la sobreabundància frenètica de tribunes, de veus i de continguts, tot això fa temps que s’ha acabat, i aquí sí que ho apunt per valorar-ho en positiu. És indiscutible que la sobreabundància frenètica de tot sovint ens embulla, ens confon i ens desborda, i que, si no la controles i li dones tu mateix una intenció i un sentit, fa que t’empassolis una quantitat exorbitant de collonades que et fan malbé a tots els nivells, des dels sensorials i cognitius fins als ideològics i ètics. Hi ha, en tot cas, noves tribunes que, tot i que han contribuït i contribueixen al caos i a l’acceleració, sí que han sanejat o enriquit la conversa pública.

Twitter té molts defectes (des que Elon Musk l’ha convertit en la seva jugueta de magnat neonazi passat de ketamina i amb la intel·ligència emocional d’una piranya maltractada pels seus progenitors, en té molts més), però Twitter ha tengut la virtut de rebentar jerarquies manipulades i falsos prestigis en la cultura i el periodisme. Abans qui tenia veu a una ràdio o publicava un article diari semblava que era –o podia fer creure que era– millor que altres creadors o altres periodistes. Ara cada dia queda clar que això no sempre és vera, ni prop fer-s’hi.