Sant Rafa Nadal

Que ningú s’escandalitzi. El Vaticà ha beatificat i canonitzat personatges més irrellevants i menys escaients al llarg de les seves santificacions. I encara que la majoria de personatges enaltits per l’Església catòlica han estat i són de condició humil i sovint indigent, existeixen memorables excepcions que venen a engrandir el santoral, com Escrivá de Balaguer, per exemple. Totes elles molt populars i justificades, les quals avalen la del nostre paisà.

Si això que han proposat els polítics que lideren el poder actual de les nostres illes es dugués a bon terme, com a mínim compensarien el fet, greu i esgarrifós, de l’insigne Ramon Llull, el qual set-cents anys després de la seva passió i mort exemplar encara avui no ha estat canonitzat. És cert que el seu cas, en massa aspectes, és molt diferent del de Rafa Nadal. No em refereixo al tema cultural ni lingüístic, ni molt menys el religiós, sinó al de la trajectòria personal i civil. En el cas del nostre tennista universal, els seus promotors tindrien a favor seu el Govern d’Espanya i la Monarquia que regna ara mateix l’Imperi.

S’ha sabut que a Manacor hi ha opinions contradictòries, ja que per una part l’alcalde actual no ho veu amb massa bons ulls per molt que reconeix que es podria considerar un gran avanç en matèria turística i econòmica, però per altra part hi ha molta gent que ho veuria amb una gran alegria i amb un dubtós orgull no gaire cristià. Penso que d’aquesta manera tots podríem presumir d’allò que honestament i veritablement som els mallorquins: poca-soltes. Si a la Rafa Nadal Academy es construís una capella per celebrar la litúrgia corresponent, la cosa seria encara més espectacular.