Ignorància o hipocresia

L’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que la Generalitat dona a conèixer cada quinquenni, revela que el català va a la baixa. Tan sols l’empra habitualment un 32,6 % de la població, la qual cosa suposa una davallada de quatre punts respecte a l’última consulta. Així que s’han encès les alarmes, no sols a Catalunya, sinó en el conjunt del país. Arreu sorgeixen equips de treball disposats a posar-hi remei, grups d’experts amb voluntat d’esbrinar-ne les causes, analistes que hi diuen la seva. Tanmateix, l’enquesta pot causar alarma (i molta!), però no sorpresa. Els catalans volem dues coses alhora, ser lliures i caure bé. Ens ho va dir Miquel Bauçà, i tenia raó en part. No tota, perquè quan els catalans de Catalunya apostaren per la llibertat, encara que suposés no caure tan bé, els plogueren bastonades a tort i a dret. Quan queien simpàtics, tampoc se’ls reconeixia el dret a decidir el seu futur i, per tant, de normalitzar l’ús de la llengua. Recordeu aquell bell eslògan de l’esquerra antifranquista que acabaria per ésser un caramel enverinat: ‘Catalans són tots aquells que viuen i treballen a Catalunya’. I ja m’enteneu, qui diu Catalunya diu qualsevol terra de parla catalana. En realitat, i sense que ho pretenguessin els que apostaven tan decididament per la convivència de cultures, sembraven la llavor de Ciudadanos, Societat Civil Catalana i d’altres moviments unionistes. Per què...? Doncs perquè únicament expressaven mitja veritat. Catalans podem ésser-ho tots (i tant!), els de cinc llinatges de la terra i els acabats d’arribar d’onsevulla, sempre que expressem la voluntat de pertinença al país que passa, de manera ineludible, per no menystenir-ne llengua i cultura. I és clar, si acceptem aquesta condició, d’altra banda tan lògica, milers de funcionaris estatals en queden exclosos. En qualsevol cas, la temàtica de la convivència a casa nostra té altres referents de consum ideològic grupal. La multiculturalitat, el multilingüisme... El progressisme n’és molt partidari d’alçar banderes entabanadores. La dreta, en canvi, no pretén altra cosa que no sigui endossar-nos el bilingüisme amb una tímida matisació vers el bilingüisme cordial. I així estem. Faig referència a la dreta i a l’esquerra espanyola, bàsicament. Als catalans els mals continuen venint-nos d’Almansa, encara que dir-ho sigui reiteratiu. En cinquanta anys de democràcia, socialistes i conservadors no s’han preocupat de garantir que a les escoles espanyoles s’ensenyi que l’Estat és plurilingüe. Els uns i els altres, amb diferents arguments, practiquen el lingüicidi amb un èxit de traca i mocador. Fins al punt que l’enquesta esmentada ens situa, als catalans, en minoria clamorosa en el nostre país. A la preocupació dels partits de casa, s’uneix la comprensió solidària dels altres, els d’àmbit espanyol. Vejam per què els escolars fan l’esbarjo en castellà, posem tallafocs a la massificació turística, a l’allau migratòria... Ignorància volguda o hipocresia necessària? Una mica de tot. La realitat ens fa pactistes i l’enquesta acabarà al fons d’un calaix. Som davant un tsunami, però en un got d’aigua. Xavier Vila fa tot el que sap perquè no vessi. El conseller de Política Lingüística de la Generalitat apunta que del retrocés de la llengua pròpia cal culpar-ne el Procés. Quin alè! Som a una passa de fer-ne responsable Puigdemont.