Any Llompart

Josep Maria Llompart de la Peña se suma als noms de tota una generació de gent que va patir la dictadura, i malgrat la persecució, varen esdevenir un referent per a la recuperació de la llengua i la cultura catalana en tots els seus àmbits territorials i modalitats. La Mallorca de Llompart no era un territori fàcil, en la massiva manifestació proautonomia del 29 d’octubre de 1977, es va mantenir ferm defensant el nom de la llengua, quan la majoria de la gent encara no era alfabetitzada en el seu propi idioma.

De Llompart podríem destacar una llarga i consolidada trajectòria en el món literari i de l’activisme cultural, i més incipient en la política; però sempre de compromís amb el país insular que volia lliure, i la nació completa que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Les mitges tintes, que tant s’estilen en els nostres temps, no formaven part del seu vocabulari. Aspirar a la normalitat, ho implicava tot. Record una intervenció seva al Teatre Principal de Palma de l’any 1986, en motiu del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en la qual va afirmar que no seríem un país normal fins que no ens atraquessin pel carrer en català. Avui aquestes declaracions serien considerades com a políticament incorrectes, però no deixen de descriure una realitat sociolingüística que, encertada o no, ens parlen de la llengua com un element democràtic que no ha de ser monopoli de determinades elits, sinó de totes les capes de la societat, sigui quin sigui el seu rol.

Durant aquest Any Llompart, molts seran els actes i articles que evocaran la seva figura des d’una perspectiva molt més elevada i completa que aquesta petita aportació. Però, només per acabar, m’agradaria recordar la comparació que feia de la nostra llengua amb un retaule religiós, del qual afirmava que per molt corcat i degradat que estàs, sempre el podríem restaurar i recuperar el seu esplendor original. En canvi, si pel seu mal estat el bandejàvem o el destruíem ja mai més el recuperaríem.