Veus que ni sents ni veus

Pere FullanaPalma09/02/25 4:00

El Puig de Randa, amb els tres santuaris, irradia una màgia especial. Ascendir la muntanya transmet energia i fa experimentar sensacions úniques, que augmenten a mesura que arribes al cim. Quan hom visita la sepultura del bisbe Toni Vadell, al santuari de Gràcia, experimenta múltiples sensacions de vida. El santuari transpassa el sentit religiós i trasllada al més enllà en format terrenal. Per això alguns antropòlegs identifiquen els cementiris com a llocs de vida social i cultural, on els visitants reflexionen sobre temes profunds i qüestions inimaginables en la resta d’indrets habitats. Aquestes darreres setmanes, d’ençà del traspàs de l’estimat Xisco Antich, experiment el cementiri de forma diferent. Anar-hi, m’estira i m’aproxima a la vida, a la memòria i me reconcilia amb les ànimes, amb la vida per sempre que conviu amb nosaltres d’una forma real. Mirian Vaczi parla del cementiri com una llar. Al marge de les creences i de tot allò que dona sentit a la vida, els esperits són vius i un cop alliberats del cos tenen vida en llibertat i per a sempre.

Fa alguns anys, Gerard Horta, amb els seus estudis sobre l’espiritisme davant la modernitat, plantejava temes ben innovadors. Sobretot al seu llibre Cos i revolució. L’espiritime català o les paradoxes de la modernitat (2004). L’espiritisme assoleix una certa rellevància com element de socialització d’individus i col·lectius que planten cara al catolicisme i al clericalisme dominant de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Sabem poc d’aquesta pràctica social i religiosa, coneixem més la rellevància dels seus opositors i de les lluites polítiques i social que se derivaren d’aquelles practiques.

Una consulta de Santiago Torrado sobre espiritisme, protestantisme i maçoneria a Mallorca i la seva connexió amb els moviments clandestins m’ha fet recuperar la connexió entre les espiritualitats convencionals, l’espiritisme i l’univers de les creences. Ens habituam a conviure amb un entorn humà constituït majoritàriament per gent que no creu, fins i tot amb gent que mantenia una certa militància contra els creients i que batallava per minimitzar el pes del fet religiós en la societat. Augmenta, no obstant, el nombre de coneguts que no creu, però desitjarien obrir finestres perquè hi penetrin esperits nous i regeneradors del materialisme banal. El silenci del cementeri entrena l’ànima dels vius i només allà saps segur que els amics que hi vas a trobar tenen aquella dolçor i aquella empatia transcendent de te permet anar descobrint allò que expressen les veus dels que ja no parlen.