Cap al cel

Per Pasqua, la mare em comprava la palma per dur-la a missa i que la beneïssin. M’agradaven els bombons embolicats amb paper de plata que hi cosia i me’ls menjava en havent tocat glòria. La meva amiga na Naia també tenia una palma amb bombons i venia a missa amb les filletes de ca les monges. Després, espipellàvem de les palmes i alguns bombons eren estrelles diminutes, feien llum dins la boca i giravoltaven com si ens haguéssim empassat un dimoni boiet. Na Naia duia els cabells llargs, sabates negres, mitges blanques, falda curta i una bruseta sota la jaqueta blava de punt. A jo m’hauria agradat que en lloc d’una palma la mare m’hagués comprat un palmó llarg com un arc de Sant Martí. M’hauria passejat tot xalest, amb l’arc de Sant Martí dalt l’espatlla. El destí del palmó, un cop passada la Pasqua, era ser fermat al balcó i esperar que anés envellint i protegint la casa, que per qualque cosa estava beneït. Les nits de tempesta el palmó hauria fet de parallamps, s’hauria encès un moment com un gran arbre sec, però tot fet de branques i branquetes fluorescents, i després encara hauria brillat enmig de la nit com un arc de colors, i na Naia hauria passat amb els peus descalços sobre una nevada de cotó fluix, deixant-hi petjades com petites basses on hi cuejarien peixos daurats.