Sempre en català

Joan Guasp08/12/24 4:00

De petit, els meus pares m’ensenyaren a estimar els altres. Encara que no sigui gens fàcil, jo he intentat fer-ho. Una de les millors maneres d’estimar és comunicant als altres els nostres sentiments i les nostres emocions. Allò que demostra la nostra estimació no són només les paraules, sinó més que res les nostres accions. Tant les paraules com les accions sorgeixen dels nostres pensaments. I on es manufacturen els pensaments? Els meus, i suposo que en general els de tothom, en el fons més fondo del nostre interior. En aquest interior es generen les idees més íntimes de la nostra identitat personal. I la meva identitat, ja d’abans de néixer, és i era la catalana. Per tant, no podien ni poden generar-se idees ni pensaments que no siguin d’aquesta procedència i llavor. El que dic i vull dir és que els meus pensaments són elaborats sempre, sempre, sempre, en català. M’és impossible que no ho siguin. Aquesta és la meva naturalesa, i contra la naturalesa resulta estúpid lluitar-hi. Els nostres combats, si s’esdevenen, han de tenir lloc en una altra realitat.

No puc, ni voldria encara que pogués, pensar en una altra llengua que no sigui la catalana, la meva. És de caixó, com solem dir vulgarment. Sempre penso en català. Naturalment, quan vull expressar de manera sincera els meus pensaments, ho he de fer en català. No tinc alternativa. És absurd que m’obliguin a pensar en una llengua diferent. No puc. No en sé. Si ho faig, penso malament, i no es tracta d’enganyar ningú. Quan penso en una llengua que no és la meva podeu sospitar que us estic ensarronant. No ho faig expressament, és que no estic capacitat per fer-ho amb absoluta naturalitat. Aquests dies, el nostre gran actor Pere Arquillué ens convida per les xarxes a parlar sempre durant 21 dies seguits, passi el que passi, només en català. Estimat Pere: a mi no em costa res fer-ho. Jo parlo –i més que res, penso– genèticament en català. Encara que a algú li pugui semblar estrany, per a mi pensar i parlar en llengua catalana és la meva manera original i única de fer-ho. No ho sé fer, honestament, en cap altra forma.

És com mocar-me: només ho puc fer amb el meu nas. Seria ridícul voler-ho fer amb el nas d’un altre.