Faig meva la cita de Miquel Àngel, el de la capella Sixtina: «Mai he sentit la salvació en la naturalesa. Estim les ciutats sobretot». Ciutat ha estat i és escenari dels meus escrits fins el punt de què Palma és protagonista de dos llibres meus: Palma, crònica sentimental i Postals de Ciutat, on hi surten, d’una manera o d’altra, tots els escenaris urbans que he viscut des del meu naixement, infantesa, jovenesa i senectut. Del passeig Marítim al barri del Pont del Tren, de l’Institut Ramon Llull a la ciutat antiga i, sobretot, on visc des de fa més de quaranta anys, la plaça de la Llotja i tot el barri del Raval de Mar. M’han interessant les microgeografies urbanes i els seus personatges peculiars, entre ells, particularment, els dels cafès i bars als que he anat més sovint: el Bosch, el Martí, el Central, el bar sa Llonja...i alguns de desapareguts, amb gran esment pel Niza i el Líric. M’ha agradat passejar sense massa nord, fer de flâneur, perdre’m pels carrerons del barri de la Seu o pels carrers de l’Eixample, molt més enllà d’estudiar la ciutat com si fos un professor de geografia urbana, que ho he estat. En aquest darrer sentit els amics de Palma XXI que m’ajuden en tots els meus anhels de conèixer Palma des dels vessants més històrics i socials. Però de totes maneres, ho he de dir, una branca de la geografia m’ha interessat en aquest sentit, la geografia del subjecte o les geografies personals, anomenades per altres psicogeografies, que es preocupen de com les emocions que sentim en determinats espais ens influeixen i al revés. Palma ens apareix aleshores amb els seus llocs viscuts, visitats, allunyats, estimats, temuts, odiats... en definitiva un espai personal. Ciutat mediatitzada pels nostres sentiments, Palma matisada per l’experiència, els valors, la personalitat pròpia. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l’espai percebut, per ells és el món viscut, l’espai és converteix en vivència. What’s the city but the people? ¿La ciutat que és, sinó la seva gent? es demanava Shakespeare, i és veritat, la gent fa Ciutat, i com ha canviat la gent de Palma! Això és el que es reflecteix en les converses que escolt i transcric, i modific, o invent, dels ciutadans d’avui. M’agrada molt la cita d’Albert Camus: ‘L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret’. És ben certa però alguns traïm aquest amor secret i el feim públic d’una manera brusca i sensual per compartir-lo, per mostrar-lo impúdicament. És cert que la meva mirada sobre Palma és per esbrinar el que queda de la ciutat d’abans i en què s’ha convertit la ciutat d’ara, però sense estar travat per un excés d’enyorament. Deia Joyce que si Dublín desaparegués, podria ser reconstruïda fidelment a partir del que ha escrit sobre ella. Pot passar això a Palma? Jo crec decididament que sí. Des de La ciutat de Palma de s’Arxiduc, passant pels Aygoforts de G. Maura, o L’illa de la Calma de Santiago Rusiñol, fins a La Ciutat de Mallorques de Miquel dels Sants Oliver, en els llunyans més de cent anys passats. O per les Notes de Mallorca de Josep Pla i La Ciutat de Mallorca de Miquel Ferrà, fins i tot a través del poema Auca de B. Rosselló-Pòrcel, abans de la Guerra Civil. I després les Passejades per Ciutat de Jaume Vidal Alcover o La Ciutat Esvaïda de Màrius Verdaguer, Palma dels ‘tres Guillems’ (Guillem Rosselló Bordoy, Guillem Frontera, Guillem Soler), o Palma, la ciutat i les ombres de Gabriel Janer Manila, abans del 2000. En la Ciudad sumergida de J.C. Llop –i Gomila, recent–, La Ciutat Tankada de Josep Noguerol, Ciutat –llarg poema– de Miquel Flaquer, els llibres fonamentals sobre Palma de Gaspar Valero. I ja més prop de nosaltres Crònica desordenada de la Ciutat Antiga de Jaume Oliver, Cròniques de Palma de Damià Alou, Palmesan@s de Carlos Garrido, Passes per Palma de Biel Mesquida (tot i que a Homersea, Acrollam i T’estim a tu, Palma també hi sigui ben present) o el més recent de Rosa Planas, Palma: entre la calma i el vent. Com Joyce, crec que servidor té raó, a partir dels arsenals de ficció i realitat sobre Palma, la podríem reconstruir, després de la destrucció a la que és sotmesa. Palma, mon amour!
Palma reconstruïda? ‘Palma, mon amour!’
15/09/24 0:30
También en Opinión
- El vínculo entre Agostina Rubini y Malén Ortiz: eran amigas de la infancia
- Desaparecido un niño de 9 años en Inca
- La adicción que más predomina entre los jóvenes es el consumo de cannabis
- Miguel Ángel Moratinos: «Estamos al borde de la Tercera Guerra Mundial»
- El desgarrador testimonio de los padres de la joven desaparecida en Palma: «Sólo queremos que vuelva y abrazarla»
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Gran article. Enhorabona. Pot ser sí que la podriem reconstruir, tot i que molta genteta el que voldria és esbucar-la del tot i constuïr-la de cero, en castellà i sense arrels. o no, Angelcaído?
Observo ara mateix el perfil urbanístic de Son Espanyolet, el seu sky line, i em demano com podien ser tan animlas els equips d'urbanisme de l'Ajuntament?. Tot lo vell, anterior a l'any 50 és guapo. Tot lo nou, especialment a partir dels 70 fa por a la fosca. Quin desbarat d'urbanisme. I és que Palma fora murades és certament horrorosa, no tan sols Son Espanyolet, la majoria de barris amb monstres de 7 i més pisos, sense cap gràcia ni bellesa sino tot lo contrari. Murades endins la cosa canvia radicalment.
🐑🐑🐑 Las ovejas no ODIAN. 😉😂😂😂😂
DELICIOSO articulo lleno de amor a Ciutat o Palma. Gracias