Direcció pública

La línia entre les funcions que cal reservar als llocs polítics estrictes i la que escau a professionals, no és nítida. Destriar quan ha de primar l’actitud sobre l’aptitud. Quan cal l’extracció política, de partit, i quan no, però sí la ‘confiança’, la sintonia, per garantir l’empenta, el compromís amb els objectius marcats, amb instituts com la lliure designació o el contracte d’alta direcció. I, finalment, el territori dels professionals públics de carrera, inamovibles, independents, seleccionats amb igualtat.

Convendrem que la direcció pública exigeix ganes, lideratge, nirvi, però la selecció dels cridats a dirigir no ho valora gaire. La neutralitat, que és un contrapès sa, necessari, pot comportar indiferència, apatia. Fins i tot trobaríeu directius que enreden cercant ossos en el lleu. O que maniobren a la contra. La doctrina en diu ‘burocràtic’ del model espanyol (francès), de carrera. Fa anys que l’OCDE en critica el disseny i hi ha hagut iniciatives per formar en direcció i organització, amb un èxit limitat, me tem. La cultura directiva és distinta de la burocràtica, legalista, versada en la tramitació, en l’assessoria experta, i no en parlem quan inclou la funció de control intern al dirigent polític. El control del poder és imprescindible, però s’ha d’encomanar als directius?

Aquest rol de fiscalització, econòmica i jurídica, és intensa en l’administració local, d’inèrcia centralista, un camp de mines de cotilles i tuteles. Només la vocació de servei salva els esculls. No tots. Potser en parlam un altre dia. O de com n’està de mal vista l’experiència, la veterania, en la direcció política.