Un futbolista d’Artà

Durant uns anys, de 1980 cap aquí, cada dissabte teníem futbol a la Sexta, contat per Andrés Montes i altres comentaristes, entre ells, sobretot, Julio Salinas –«¿Dónde están las llaves, Julio Salinas?», etc. Va coincidir que alguns dissabtes seguits televisaren el partit del Màlaga CF –el club estava en mans aleshores d’un àrab de la benzina o d’un rus que havia perpetrat un robatori descomunal. Em vaig començar a fixar en un jove centrecampista d’aquest equip, que tenia una visió del joc digne del millor jugador d’escacs i una finesa en la circulació de la pilota que feia mirera. Pel que sigui, no vaig reparar en el seu nom fins la segona o tercera temporada d’aquelles retransmissions: nomia Sergi Darder. Darder em va sonar a mallorquí, però Sergi... En el meu temps, als nins ens batiaven amb noms com Jaume, Joan, Miquel, Pere, Mateu... No hi havia sergis ni oriols, ni eugenios ni hèctors. Tots teníem noms normals. Si no, és que eres de fora.

Un dia, Andrés Montes ho va explicar: «Sergi Darder, el astro de Artà». Ara ens entenem. D’Artà, endemés, eren alguns esportistes notables –ara em ve al cap el nom d’en Piris, porter a Primera Divisió, sobretot al Granada, i en plantilla al RCD Espanyol durant quatre o cinc anys. Després, Sergi Darder fitxà pel Lió i era curiosa una mena de dietari que escrivia contant què havia de fer per integrar-se a la ciutat i, en general, a França. Per alguna raó que desconec, la seva aventura lionesa no va quallar com s’esperava. En qualsevol cas, va mantenir i perfeccionar una tècnica portentosa, que es manifesta a la gespa acompanyada d’un toc d’estètica molt vistosa.
Ah, per cert, i som parents.