Llorenç CapellàPalma26/05/23 0:29
TW
0

A ctualment els atacs apoplèctics han deixat d’ésser una de les primeres malalties de màxima gravetat. Cinquanta anys enrere afectava, sobretot, els homes. A vegades, se’n sortien amb una paràlisi muscular que afectava un costat del cos. D’altres no hi havia remei, embòlia i mort. Per al doctor Josep Alomar, l’embòlia, va suposar l’inici del darrer episodi de la seva vida. Va emmalaltir un 31 de maig i moriria deu dies després. Va ésser el 1936, ara farà anys. Si ho record és perquè el doctor Alomar és una d’aquelles persones amb una notable dedicació a la activitat pública que el pas del temps ha fet fonedís. Li deien Josep i, de segon cognom, Estades. El doctor Josep Alomar Estades havia nascut a Sineu l’any 1884, però va estudiar medicina a Barcelona on s’establiria, concretament a la Barceloneta. Va ésser alumne preferent del doctor Robert i col·laborador de Ramon Turró, ànima del laboratori microbiològic municipal, creat a començaments del segle passat. Hauria pogut fer aportacions importants en el camp de la investigació, però sembla que feia gala d’una mentalitat dispersa, d’un caràcter un punt bohemi. En qualsevol cas, mai no va deixar de banda la seva professió, endemés d’impartir classes a l’escola d’infermeres creada per la Mancomunitat.

Per cert, el Baró de Viver, nomenat conseller de Cultura en temps de Primo de Rivera, el va cessar, com també havia cessat Pompeu Fabra de la càtedra de llengua catalana de la Universitat Industrial. Aquesta plaça, la de Fabra, seria ocupada per mossèn Alcover, el qual gaudia de la protecció d’Alfonso XIII. Així que cada persona és un món, una biografia irrepetible. Recordeu de Jorge Manrique allò de les nostres vides són els rius...? Doncs mireu, més que rius són meandres, solcs sinuosos. El doctor Alomar era tan de dretes com Alcover, fins al punt que l’oratòria de Cambó el feia plorar d’emoció. Tanmateix, durant la dictadura primoriverista cap algutzir o sicari del general va aconseguir que el Casal Nacionalista de la Barceloneta suspengués les seves activitats. Culturals, de país. I també de caire social. El doctor Alomar n’era el president i, en paraules dels seus amics, «res d’humà no li semblava aliè». Tant se’l trobava a les oficines municipals a la recerca de col·locació per a un pare sense feina, com en el Somorrostro amb paquets de medicines i aliments.

Era un fer caritat des d’una òptica de reminiscències caciquistes, però ben rebuda sigui si suposava un lenitiu per al dolor o la fam més urgent. Feia part de la Lliga Regionalista, va ésser regidor de Barcelona. L’enterraren amb la senyera. Joaquim Pellicena, en un article necrològic, escriu que «en l’esperit de Josep Alomar s’identificaven la seva amor a la Barceloneta, a Barcelona i a Mallorca, en una mateixa amor apassionada a Catalunya». No puc evitar interrogar-me sobre quin camí hauria pres el 18 de juliol. Conreava l’amistat d’Estelrich i de Fèlix Escalas, que es posarien al servei de l’Espanya feixista. A l’acte d’homenatge que se li va retre dies abans de l’aixecament militar, el lloaren cambonistes tan significatius com Jaume Carrera, Joaquim Pellicena i Joan Ventosa. Els dos darrers passarien a França i treballarien per a Franco. Va ésser pietosa, amb ell, la mort ...? És un pensament inevitable si evoquem una generació conservadora d’altes mires, grollerament immolada.