Incògnites i redundàncies

Diumenge un diari abans rigorós incloïa tres esments al tema. Un article d’un expert en vaguetats hi proposava sotmetre la Intel·ligència Artificial al divan del psicoanalista, per evitar els mals que, deia, apunta, perquè la IA no té consciència i això ens durà al desastre. (Tampoc no la tenen els ordinadors, ni els microones, i anam tirant, degué pensar algú...). I sort que la majoria dels ciutadans no hem de prendre decisions importants, i que comptam amb l’ajut d’entesos en cada tema, vaig pensar jo, a més dels psicoanalistes, per descomptat. Un altre contingut, a les pàgines de religió, comentava la necessitat de controlar els desplegament de la IA (és la primera aspiració de les religions davant qualsevol innovació: controlar-la), afegint-hi els habituals tòpics espirituals: la voluntat divina ho preveu tot, és de seny tenir present sempre la nostra petitesa, etcètera.

El tercer esment, a les pàgines de televisió, anunciava que els programes del gran magufo reial, Iker Jiménez, afegeixen ja la IA al seu arsenal de recursos per explicar els fenòmens menys interessants des de la perspectiva més irracional, sempre cercant el negoci, és clar. I encara una altra informació, a un mitjà diferent, constatava la irrupció de la IA en la campanya electoral, prevenint que aquesta novetat tecnològica ens multiplicarà els missatges enganyosos o fraudulents, generats artificialment, oblidant que la majoria dels missatges diguem-ne generats naturalment pels polítics ja són usualment enganyosos i fraudulents (en el sentit que ningú no els verifica ni n’exigeix el compliment). De moment es confirma allò que la Intel·ligència Artificial és una incògnita i l’estupidesa humana una redundància.