Un poble desil·lusionat

Els partits tenen els seus escolanets i fins i tot els seus assalariats. També els seus seguidors fanàtics i una mica crus. És lògic que aquest grupet de persones s’entesti a insuflar grans esperances en la capacitat dels seus partits respectius per canviar el món, sigui afegint o llevant. I si els seus partits guanyen el govern, sabran transformar en grans triomfs les pròpies obtencions de poquedat. Però al cap i a la fi es tracta sempre d’uns professionals que, a plena consciència o en exercici de la pròpia conveniència, cerquen en la política una art de viure. En tot cas, aquests dies, a mesura que avança el monòton, pesat i avorrit procés electoral, haureu notat com ens convertim –ens converteixen?– en espectadors cada dia més enfora de l’espai escènic on els aspirants tracten d’imposar les seves idees, per dir-ne qualque cosa, i de convèncer-nos del calat del seu missatge. Tenc la impressió que aquestes cerimònies són cada dia més inútils: per previsibles i buides de continguts.

En qui confiaríeu per organitzar uns sistemes hidràulics que ens asseguressin l’abastiment d’aigua en temps de sequera? Qui creis que tendria el valor d’acarar-se al decreixement i rehabilitar aquestes illes duent-les al punt més semblant possible als dies en què haurien pogut ser l’escenari baudelarià: là, tout n’est qu’ordre et beauté, / calme, luxe et volupté?

El nostre és un poble desil·lusionat. Una campanya electoral és un període en que els esperits haurien de concebre noves esperances, haurien de traçar un mapa de somnis elaborats des de l’experiència. Aquesta experiència, però, ens aboca a esperar pocs canvis que millorin significativament les nostres vides. Així i tot, hem de creure i creim en la democràcia. Potser el futur serà dels que no hi creuen gens mentre les seves proclames hi cerquen i hi troben abric.