Climent Picornell21/05/23 0:29
TW
1

Saben, els Jardins d’altri són peces confegides i manllevades d’ací i d’allà. Com aquesta d’Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d’Atapuerca: «És veritat que les pedres parlen... però se’ls ha de donar conversa». Les pedres, i el formigó? «Hi ha murs que s’aixequen amb formigó, però també amb por» ens diu D. Levy. Tot i que com saben «La por és una projecció irracional d’un escenari negatiu futur» (B. Piccard). Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: «La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents». Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: «Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d’ell, el contrari també és cert!».

Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d’autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: «Havia vist enemics desfressats d’home invisible!»
No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas –arquebisbe de Tarragona– quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que «Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs» ara s’haurà de redefinir en «Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal». És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m’ha conduit fins al llibre L’art d’estar bé escrit per l’actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d’un cafè, dina d’un brou i sopa molt prest, d’unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d’intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?

Conta Enric González la rocambolesca –i certa– migració de l’extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d’esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en ‘teoria revolucionària’. El poder quan se’n tem d’això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani «el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient».

Iñigo Errejón, polític: «Els rics es creuen que el món és un supermercat».
No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l’esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d’Estat d’aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: «No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals» i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: «Ni és artificial, ni és intel·ligent», diu tot referint-se a la intel·ligència artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.

Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el ‘procés d’enmerdament’? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l’atenció dels usuaris i el seu ‘enganche’, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com ‘enmerdament’, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres –l’origen de quasi totes les xarxes socials– i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l’entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: «L’emoció està en el centre de l’èxit, s’ha de fugir dels individus apàtics». Per tant, no s’acostin molt a un servidor de vostès.