David Simon sobre les eleccions

Encara que tenguin una aurèola i un prestigi públics que poden fer pensar el contrari, molt sovint els creadors artístics –els pintors, els cineastes, els músics, els escriptors– no tenen una imaginació política gaire sofisticada, en el sentit que són poc o gens capaços de pensar políticament la realitat. Vull dir que quan comenten la realitat des d’un punt de vista que surt de la pura esfera cultural i intel·lectual i entren en el terreny de joc de les idees socials, de les dinàmiques econòmiques o de l’estricta gestió diària del poder, no són pocs els creadors artístics que tendeixen a mostrar-se com uns ingenus sense astúcia o com uns primaris més o menys ben intencionats o més o menys fanàtics. Un llibre que confirma aquesta afirmació i que és molt entretengut i instructiu de llegir és La desfachatez intelectual, del politòleg madrileny Ignacio Sánchez-Cuenca, que es va dedicar, ponderadament carnisser, a desmuntar, rebatre i posar en evidència la pobresa i la poca perspicàcia de les opinions i els argumentaris de molts escriptors i intel·lectuals (Fernando Savater, Félix de Azúa, Jon Juaristi, Mario Vargas Llosa, Javier Cercas, etc.) que durant dècades, alguns des de la Transició, han monopolitzat importantíssimes i molt influents tribunes d’opinió en el panorama mediàtic de l’estat espanyol. (Sí, qualcú dirà que qui escriu aquest paper podria ser acusat del mateix: potser sí o potser no, dependrà dels gustos i/o de les conviccions, però ara tant és.) El que importa, ara i aquí, és que de vegades sí que hi ha creadors artístics amb un cervell polític de primera. David Simon, per exemple. El guionista i showrunner de sèries de televisió com The Wire i The Deuce és molt bo parlant i escrivint de política, i ho fa amb una mescla molt persuasiva de desànim i de fúria, de passió i d’escàndol. Una cosa que Simon ha reiterat darrerament és que els moviments transformadors tenen un bon primer acte –proposen amb sentit, generen il·lusió– però que, després, el seu segon acte sol fracassar, perquè vivim en un sistema en què els legisladors estan fermats de mans pels grans poders i a la pràctica poc es pot aconseguir legislar. És una idea lúcida i terrible, i més en campanya electoral. Les persones i la democràcia necessiten segons actes reeixits. I tercers actes –la realitat sent transformada per lleis que es concreten– possibles. O imaginables, si més no.