Els ocells que volen lluny

Entro en una llibreria amiga i llegeixo a la contraportada d’El boig dels ocells, la darrera novel·la de Care Santos: «Els amics d’Eugene Schieffelin... somien omplir d’ocells europeus els cels novaiorquesos». I em fascina, la compro. Imagino que el Schieffelin de la novel·la és l’ornitòleg que va mirar d’introduir a Nova York tota la varietat d’ocells que apareixen a l’obra de Shakespeare. Divina bogeria...! Va poblar Central Park d’estornells, va fracassar amb altres especies. Schieffelin va viure en el segle XIX. Aleshores el cel novaiorquès ja s’havia fet una infinitat de metres més amunt per tal de fer espai als gratacels. La pregunta és obvia: hi ha ocells a Manhattan que volin entre les plantes cinquanta i seixanta dels edificis...? Probablement no. Per les nostres contrades, amb el cel força més baix, també escassegen de manera alarmant. Dies passats vaig sentir enyorança del cant de la cadernera i no me’n quedà d’altra que recorre a YouTube. L’al·lotea del meu temps distingia els diversos cants, es familiaritzava amb els de la cadernera, el pinsà, el verderol, el gafarró... O bé engabiats o en llibertat, aquests ocells feien part de l’entorn humà. Que eren objecte de crueltats múltiples? I tant. Però també despertaven afectes, tendresa. A les galeries, als patis, als tallers dels artesans, no faltava la gàbia amb un ocell cantaire. I en passar ran dels jardins que confronten amb el carrer, els vianants sentien piuladissa o el cant de la merla que evoca l’aigua sonora de l’albelló. Durant temps i temps, els ocells han fet part del nostre paisatge afectiu. Hi ha uns versos, trists potser, bellíssims, de Màrius Torres, que expressen aquesta relació: «Jo somniava/ rossinyols, caderneres.../ Ocell que cantes,/ ara que no somnio,/ com has pogut trobar-me?» Ara escassegen, els ocells. En els jardins, en els nostres parcs. Fins i tot les oronetes han deixat de niar sota la volada de les teulades. Què podem fer per aconseguir que retornin al nostre hàbitat? No estic proposant engabiar-los. És un costum del passat, l’ocell a la gàbia, de difícil encaix en la filosofia cívica actual. Tanmateix, el rebuig a les gàbies ve de lluny. Quan el govern de Catalunya va ésser indultat amb les eleccions del febrer de 1936, les associacions animalistes convidaren la ciutadania a alliberar, si en tenien, els ocells cantaires, per bé que els fes recança. És una bella iniciativa en un país acostumat a patir. Una tarda del passat més d’abril un grup de dones torturades a les masmorres de Via Laietana s’hi manifestaren davant la porta per exigir que la comissaria esdevingui un espai de memòria. La nostra història és de traços emocionals gruixats. La terra no sols ens treu morts del trenta-sis, sinó dels anys setanta. Ara mateix, alhora que Blanca Paloma mirava d’enamorar l’Europa democràtica amb el seu Eaea de sons andalusos i tendreses lorquianes (Ven a mí niño mío/ duerme a mi vera/ que en mi pecho hay abrigo…), la Generalitat enllestia la paperassa que permetrà enterrar les restes de Cipriano Martos a Granada, prop dels seus pares. Martos va morir a Reus, a causa de la ingestió d’una mescla d’àcid sulfúric i gasolina que li feren beure en ésser detingut. Presons i gàbies, mala cosa. En fi...! Fem que els ocells no volin lluny. Són un símbol d’espiritualitat. Recordem Messiaen: Els millors músics...? Els ocells.